Dani de la Orden ('Litus'): «Intentes fer una cosa bonica, dolça, i se't tiren a sobre»

Acaba de complir 30 anys i ja pot presumir de ser un director d’èxit gràcies a la taquillera ‘El mejor verano de mi vida’ i al fenomen de la sèrie de Netflix ‘Élite’. Però Dani de la Orden (Barcelona, 1989), a més de ser un disciplinat director d’encàrrec, també intenta tirar endavant històries més particulars que d’alguna manera s’acosten als seus interessos tant creatius com personals. És el cas de ‘Litus’, l’obra teatral de Marta Buchaca que ara adapta a la pantalla amb un repartiment coral en el qual trobem Quim Gutiérrez, Álex García, Belén Costa, Adrián Lastra, Miquel Fernández i Marta Nieto. Un grup d’amics que es retroba després del suïcidi d’un d’ells primer per afrontar junts la pèrdua i després per treure a la llum els draps bruts del passat.

¿Què és el que més li va interessar de l’obra de teatre de Marta Buchaca?

La vaig veure a Barcelona fa set anys, acabava de rodar la meva primera pel·lícula, i estava molt interessat en les històries d’amor en les quals es produïen moltes interaccions. Es tractava d’un relat sobre uns amics que intenten aprendre a obrir-se emocionalment i no poden, o no saben com gestionar un comiat i, molt menys, un suïcidi. Em va emocionar molt i també em va deixar molt tocat.

¿De quina manera va voler abordar l’adaptació?

Jo volia que no es notés que procedia d’una obra teatral. Per exemple, respecte als actors, sempre hi ha un constant moviment de sets a la casa, una constant coreografia interna entre ells, una espècie de dansa molt subtil. Després, no volia que la càmera fos gaire artificiosa, que l’atenció se centrés en ells, que fossin els intèrprets els que generessin el moviment de la càmera, no al revés. I després hi ha la casa, que simbolitzava una espècie de refugi al principi i a poc a poc un lloc hostil del qual no es poden escapar.

¿Volia seguir les convencions d’aquest gènere de pel·lícules que giren entorn d’una «reunió d’amics»?

Crec que ‘Litus’ no és només una pel·lícula d’uns col·legues que estan parlant i que no va a enlloc. Aquí hi ha un fil conductor molt concret, i això fa que la narració no es perdi mai. A més, hi ha una tensió, un misteri per resoldre a través del tema de les cartes que deixa el protagonista absent (Litus), abans de morir, als seus amics. Això li aportava un element d’intriga que m’agradava molt.

¿Se sent còmode amb el terme ‘retrat generacional’?

L’expressió em ve gran, tot i que entenc que al final a la pel·lícula l’acabin qualificant així. Un retrat generacional seria abastar massa, però sí que podíem definir-la com un retrat emocional sobre la gent que té al voltant dels 30 i els 40 anys. Crec que tenim una tendència a amagar, a no dir, a donar a entendre que tot està bé. Potser perquè, no sé en quin moment, va ser més important aparentar i dir que estaves de puta mare, encara que estiguessis fotut. És un tema que pul·lula, almenys entre la gent que conec. M’adono que cada vegada ens costa més obrir-nos, parlar-nos amb sinceritat. Les emocions s’han convertit en una qüestió d’estratègia. ¿En quin moment ens hem tornat tan recargolats?

La pel·lícula també parla amb bastanta precisió sobre la immaduresa masculina. Els personatges femenins tenen les coses molt més clares, mentre que els masculins es troben estancats.

Et podria fer un màster d’immaduresa masculina [fa broma]. És que ens ronden, la falta de maduresa, la toxicitat i l’egoisme. Eren temes que volia posar sobre la taula, però sense jutjar-los ni recórrer a clixés. Per exemple, és massa típic que el personatge immadur canviï gràcies al fet que coneix una noia que li dona mil voltes. Aquí no hi ha una transformació, potser sí una evolució, encara que està clar que la majoria dels personatges necessiten moltes hores de teràpia.

Notícies relacionades

'Litus': exorcisme generacional

Amb el peu esquerre

¿Creu que la societat s’ha tornat cada vegada més cínica i això s’ha traslladat a les pel·lícules?

Quant intentes fer una cosa bonica i bufona visualment, amb dolçor i cor, se’t tiren a sobre. Sembla que tot ha de ser cínic, irònic o cru. Tot això està molt bé, a mi també m’agrada Haneke, però em fa la sensació que, si avui visqués Frank Cappra, hauria rebut pertot arreu.