Richard Stanley, el cineasta que va sobreviure a l'illa del Doctor Moreau

A Hollywood, ja se sap, la distància que separa el punt en què s’arriba al cim i el punt en què es toca fons és molt curta. Qui no s’ho cregui, que li pregunti a Richard Stanley. En un moment donat de 1995, el director sud-africà era al capdavant d’una pel·lícula caríssima, basada en un clàssic de la literatura i protagonitzada per dos actors estel·lars. Just un moment després, es va veure a si mateix disfressat amb una màscara de gos i una caputxa, destrossant els decorats amb una destral,després d’haver-lo acomiadat quan només feia tres dies que havia començat el rodatge. Aquell revés podria haver acabat amb la seva carrera. I va estar a punt de fer-ho, però no. «Continuo tenint el desig de crear mons i civilitzacions perdudes per a la pantalla, només necessito que em deixin prou diners per fer-ho», assegura avui al Festival Internacional de Toronto (TIFF). Acaba d’estrenar aquí el primer llargmetratge de ficció que dirigeix en gairebé 25 anys, la fantasia de terror alienígena ‘Color out of space’, que competirà al pròxim Festival de Sitges.

La carrera de Stanley va començar plena de promeses gràcies a la seva ‘opera prima’, ’Hardware’ (1990), una distopia ‘cyberpunk’ en la línia de ‘Terminator’ (1984) que va funcionar sorprenentment bé en taquilla; i gràcies a la seva següent pel·lícula, ‘El demonio del desierto’ (1992), el cineasta va confirmar la seva capacitat per dissenyar universos monstruosos. «Després d’això, els estudis van començar a agafar-me el telèfon», recorda. En concret, Hollywood es va interessar pel guió que portava quatre anys escrivint partint de ‘L’illa del Doctor Moreau’, la història que H. G. Wells va escriure el 1896 sobre un científic boig i la seva tribu d’éssers meitat humans meitat bèsties. Quan Stanley va aconseguir convèncer Marlon Brando per participar a la pel·lícula, va quedar clar que tenia un ‘blockbuster’ a les mans.

Avui, aquella pel·lícula figura tant en la llista de les produccions més desastroses de la història del cine com en la dels fracassos comercials més sonats. Literalment des de l’instant en què va començar, el seu rodatge a Austràlia es va veure afectat per huracans i inundacions, malalties entre els membres de l’equip, les absències de Brando, l’ego desmesurat de l’actor Val Kilmer i la por de l’estudi a la falta d’experiència del director. Com a resultat, Stanley va ser acomiadat als tres dies. Un membre de l’equip el va acompanyar personalment a l’aeroport. Però quan l’avió va aterrar a Los Angeles, Stanley no era a bord.

Iuca, cocos i marihuana

Un mes després de la seva desaparició, un grup d’extres de la pel·lícula el va trobar a la jungla australiana sobrevivint a base de iuca, cocos i les seves abundants provisions personals de marihuana. El director va traçar un pla amb ells per infiltrar-se en el rodatge. «M’havien dit que si m’acostava a menys de 40 quilòmetres del ‘set’ perdria qualsevol dret a la compensació econòmica –recorda–. Però em va poder la curiositat». Stanley va arribar a la filmació disfressat de mutant caní, just a temps per participar en la violenta escena final durant la qual les criatures de Moreau es rebel·len contra el seu creador i cremen el campament; es va passar la nit destruint el somni que tant temps li havia costat construir.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

«Allò em va resultar d’una gran ajuda psicològica», reconeix. «Em va donar l’oportunitat de comprovar com de caòtic que era el rodatge. Encara em sorprèn que fossin capaços d’acabar la pel·lícula». Quan es va estrenar el 1996, es va convertir ràpidament en objecte de burles. «Afortunadament, ni una línia del meu guió va acabar formant-hi part». Després de l’experiència Stanley va deixar Hollywood per instal·lar-se al Pirineu francès i des d’aleshores, a banda de coquetejar amb l’antropologia i l’ocultisme, ha rodat un grapat de documentals. Continua confiat que aviat podrà filmar d’una vegada per sempre la seva pròpia versió del clàssic de Wells –«el 1996 el públic no estava preparat per veure babuïns amb pistoles, però ara sí»–; de moment, ha rodat ‘Color out of space’.

Nicolas Cage, ‘on fire’

Basada en el relat curt de H. P. Lovecraft ‘El color que va caure del cel’ (1927), és la història d’una família que contempla impotent com un meteorit que ha caigut a la seva propietat infecta tant la terra com a ells mateixos i els reconfigura a imatge de l’univers extraterrestre del qual procedeix. «No estic segur que sigui una pel·lícula de terror, perquè també està plena de malenconia i de comèdia», explica el director. «Lovecraft va dir que tot el seu treball intenta evocar la sensació de terror que genera el lloc de la humanitat a l’univers. Jo també he provat de capturar-la». En el procés, Stanley ens ofereix una col·lecció d’imatges francament grotesques –algunes de les quals sens dubte inspirades en ‘La cosa’ (1982)–, però en qualsevol cas la pel·lícula destaca menys per la seva capacitat de crear atmosferes lovecraftianes que per incloure una altra de les interpretacions memorablement descontrolades a les quals Nicolas Cage ens ha acostumat. En qualsevol cas, posseeix prou personalitat d’autor com per convertir el retorn del seu director en una bona notícia. Potser no han de tornar a passar dècades abans que un altre dels seus projectes vegi la llum.