Iggy Pop, amb vistes al crepuscle

Iggy Pop sempre ens ha volgut dir que se sentia a gust trepitjant terrenys diferents al ‘killer rock’ de Detroit que va encunyar amb The Stooges. No ha sigut un artista atrapat en una gàbia d’or perquè s’ho ha passat pipa reptant a cop de ‘I wanna be your dog’, però sí que ha tingut inquietuds d’ampliar el camp de batalla i lluir la seva bonica veu en una altra classe de desgavells: allà hi ha, a la seva era moderna, obres com la semiacústica ‘Avenue B’ (1999) o les afrancesades ‘Préliminaires’ (2009) i ‘Après’ (2012).

En la línia d’aquests discos diferents d’Iggy Pop se situa ‘Free’, que relleva a aquell ‘Post pop depression’ (2012) cuinat amb gent de Queens of The Stone Age i Arctic Monkeys, treball i ‘tour’ rejovenidors en què, pel que sembla ara, es va entregar fins a buidar-se. Perquè ‘Free’ suggereix des del seu mateix títol un exercici oxigenant, potser allunyant-se del que el món espera d’Iggy Pop, travant amistat amb nous talents, jugant amb les atmosferes, flirtejant amb el jazz d’avantguarda i adoptant la paraula parlada.

La veu en primer pla

Li ha sortit un suggerent disc de clarobscurs, que s’obre amb la frase «vull ser lliure», interpretable a discreció: «lliure» de la casella que ha ocupat al paisatge musical durant cinc dècades, o potser el sentit sigui més metafísic o espiritual. Sigui com sigui, aquest Iggy Pop de 72 anys entrega una obra de consistència líquida, difícil d’enquadrar, que continua integrant el rock a una noció musical molt pendent dels climes i posant la veu en primer pla.

Així, en el llenguatge de guitarres més corpulent, es poden citar els bucles de ‘Loves missing’, amb la seva cadència de rock amb sobrepès, i ‘James Bond’, tocada al final per empelts de veu femenina a l’estil Serge Gainsbourg. Artefactes repetitius amb què Iggy Pop sembla donar la raó a aquella màxima de Lou Reed segons la qual «si té tres acords ja és jazz». Però el jazz surt al disc, tot i que no mitjançant harmonies, sinó de pinzellades solistes del trompetista Leron Thomas, coautor de les cançons amb Iggy i la guitarrista i cineasta Sarah Lipstate, el currículum de la qual inclou complicitats amb Lee Ranaldo (Sonic Youth).  

Juntament amb, Iggy Pop es delecta participant d’un paisatgisme crepuscular en peces estimables com ‘Sonali’ o ‘Glow in the dark’, amb Berlín flotant en l’ambient i traços ‘free’ que s’acosten al David Bowie de ‘Blackstar’. Ni Reed, a qui recita a ‘We are the people’, ni Bowie, els dos vells amics, estan ja aquí, i ‘Free’, que en el seu tram final prescindeix del cant i s’acull a l’‘spoken word’ (text de Dylan Thomas inclòs), té alguna cosa de presagi elegíac, d’alliberament de les servituds mundanes. «Som la gent que no sap com morir en pau i tranquil·litat», canta Iggy amb gravetat. Potser ‘Free’ l’ajudi a traçar el camí. -- J. B.

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

¿Tots els ‘hits’ de Spoon en un sol disc? No, només 12 d’un catàleg infinit de números rock tensos, imaginatius i carregats de romanticisme urbà; més la nova i imponent ‘No bullets spent’. Si té quatre estrelles en lloc de cinc, és perquè un segon CD amb cares-B, rareses, etcètera, tampoc hauria sigut sobrer.

Orgull punk d’Olympia, Washington, el venerable trio femení (des de fa unes setmanes, duo) treu punta a la seva segona joventut ara alternant les guitarres amb els sintetitzadors i entregant la producció a St. Vincent. Audaç suma de forces en cançons amb influències inesperades (¿Fleetwood Mac?), amb enginy i ferocitat.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Yung Beef entén el reggaeton així: lent, fosc i ardent. I amb un discurs d’intens desig amorós i sexual. L’àlbum és una exaltació del reggaeton ‘underground’, sense edulcorants ni brillants. En la que no és la seva versió més celebrada, la reguetonera, Fernando Gálvez presenta un treball ple de col·laboracions, entre les quals destaquen les femenines.

La connexió Barcelona-Nova York continua oberta. Un dels seus pioners, el bateria Marc Miralta, de ‘groove’ inconfusible, forma equip amb Kevin Hays, pianista complet com pocs, i Mark Turner, un dels saxofonistes més personals del seu temps. Jazz contemporani que, en els millors moments, toca la fibra a més de les neurones.