L'antidiva del pop Billie Eilish conquista el Sant Jordi amb total naturalitat

Hi ha una cosa desconcertant en l’escena de 16.000 persones cridant com si no hi hagués un demà tornades d’aquestes cançons d’entreson minimalista, que sentides a través d’auriculars creen una intimitat tèrbola amb l’oient. Però les arts de Billie Eilish s’han fet massives gairebé d’un dia per l’altre, i temes delicats, que transmeten angoixa i fragilitat adolescents, es converteixen, en concerts com el d’aquest dilluns al Palau Sant Jordi, en material inflamable, a un pas de la festa del confeti.

Potser no és tan greu: parlem de pop, un territori movedís en què la celebració col·lectiva pot formar part del missatge. Tot i que Billie Eilish difícilment va imaginar, quan va compondre l’admirable ‘Bad guy’ amb el seu germà Finneas, que la seva mofa i befa sobre els tipus dolents i entorn de les diferents cares de tots podem tenir, seria algun dia degustada 763 milions de vegades a Spotify. O cantada a plens pulmons al Sant Jordi, proa d’un concert en què Eillish, la rareta, la recargolada, l’orgullós sac de patates de 17 anys (roba ampla, salts assilvestrats), va demostrar que hi ha un pop ‘mainstream’ possible a través de la negació de tot el que crèiem que era.

Tornades xiuxiuejades

El seu repertori, el de l’àlbum ‘When we all fall asleep, where do we go?’ i dels epés i senzills anteriors, es va reforçar en aquestes cançons inquietants, de complexió electrònica desnodrida, sobre les quals xiuxiueja com en una pel·lícula de por: de ‘My strange addiction’ a ‘When I was older’, tema influït, ha dit, per la pel·lícula ‘Roma’. Les va defensar com el març passat al Sant Jordi Club, amb Finneas als teclats i la guitarra, i un bateria, i sense més desplegaments visuals, amb una pantalla i una plataforma de ‘leds’ d’aires cibernètics. Un públic amb un nucli marcat de joves fans femenines, però de contorns oberts.

L’atracció era ella mateixa, amb els cabells ara verdosos (en dos monyos i després deixant-se anar la cabellera), les seves llarguíssimes ungles postisses a l’estil de Rosalía i el turmell recuperat (després de la seva última torçada, dissabte a Milà), i a través de la seva tensió entre la nena fugissera i l’estrella que dona ordres a les diferents grades del Sant Jordi perquè cridin per seccions a ‘You should see me in a crown’. Balada de tall molt clàssic, com ‘Listen before I go’. No tot són modernitats: com el ‘crescendo’ molt rock de ‘Copycat’.

Llits que volen

No va deixar de sorprendre la naturalitat amb què es mou la criatura, endinsant-se a la passarel·la, rient i traient la llengua, cantant asseguda al límit de l’escenari amb aplom o compartint 'I love you’ estirada amb el seu germà en un llit que de sobte va començar a elevar-se fins que va quedar suspès sobre l’escenari. La seva gran carrera li permet recuperar un tema, ‘Ocean eyes’, que va compondre als 14 anys, és a dir, fa res, com si fos un vell i entranyable clàssic.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Després de ‘When the party’s over’, en la lletra del qual va fer saber al nòvio pesadet que ja li trucarà quan s’hagi acabat la festa, sens dubte més divertida que ell, va anunciar amb pena que només quedaven un parell de cançons. La producció discogràfica disponible no dona per a més, o no aconsella estirar més el xiclet. Moment propici per rematar amb ‘Bury friend’, la peça que tanca el títol de l’àlbum i que va cantar levitant de nou amb llit i tot.

Somnambulisme amb vistes a l’altre costat, Billie Eilish nena posseïda, preguntant-se on anem tots quan ens adormim. Lirisme d’adolescent que es posa profunda i tràgica en forma de cançó trepidant, que juntament amb ‘Bad guy’, repetida com a tancament de la nit (83 minuts de concert), ha obert noves escletxes en el pop de grans audiències, una esquerda on poden passar coses interessants.