Les dones en el cine de Tarantino: rebels contra el patriarcat

És el moment de linxar Quentin Tarantino. O almenys, això sembla si tenim en compte els atacs des de diferents mitjans que s’han anat succeint des que es va presentar a Canes la seva novena pel·lícula, ‘Había una vez en... Hollywood’.

En l’era MeToo, Tarantino sembla haver-se convertit en el blanc perfecte per ser el nou boc expiatori de cert puritanisme que s’empara amb el feminisme per convertir-se en una espiral repressora.

Els que s’encarreguen de defenestrar el director en cap moment esmenten les seves aportacions a l’hora de configurar una figura femenina autosuficient, que no necessita els homes perquè és independent, intel·ligent i poderosa. 

La seva tercera pel·lícula tenia nom de dona, ‘Jackie Brown’. Va ser un punt d’inflexió en la seva filmografia. A partir d’aquell moment, les seves heroïnes podien ser igual de canalles que els homes, però estaven revestides d’una dignitat que ells mai tindrien. Estaven fartes de dir que sí a tot, de ser utilitzades, i era el moment de venjar-se de tot això, perquè la venjança femenina en el cine de Tarantino és un símbol de rebel·lió contra el jou patriarcal.

A ‘Kill Bill Vol. 1’, a més d’explicar la història de Beatrix Kiddo (Uma Thurman), apareixia O-Ren Ishii (Lucy Liu), una dona que després de veure com massacraven la seva família aconseguia erigir-se en cap suprema de la yakuza, l’única dona en un món d’homes capaç d’acabar amb la tradició submisa de la dona japonesa a cop de katana. Una cosa semblant passa amb Shosanna (Mélanie Laurent) a ‘Maleïts malparits’: la imatge d’una jueva incendiant un cine atapeït de nazis no pot ser més icònica i feminista. A la segona part de 'Death proof' va aconseguir retratar la sororitat femenina com pocs ho han fet, i es va encarregar de subvertir les regles de la cosificació de la dona introduint-nos en una catàrtica ‘vendetta’ on elles són les que triomfen sobre una misogínia psicopàtica incrustada en la societat, donant el seu merescut al mascle tirànic representat en la figura de l’especialista Mike.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Totes són dones empoderades, amb les idees molt clares, propietàries del seu destí i no es queden a mitges a l’hora d’aconseguir els seus objectius. Tarantino les mira amb veneració i reverencia, però també amb un punt de fetitxisme, això no es pot negar. Encara que puguin semblar fredes per fora, la representació en pantalla sempre resulta propera, perquè el director ens mostra també les seves inseguretats, ens explica el seu passat, sentim el seu dolor i la seva ràbia, i l’espectador no pot res més que anar amb elles a mort. Tarantino se les pren seriosament, cosa que no passa amb els seus personatges masculins, de naturalesa molt més caricaturesca i pallassa. Jackie Brown, Beatrix Kiddo i Shosanna miraran directament a la càmera com el cim del seu recorregut per demostrar que no necessiten una màscara per amagar-se. Per fi són lliures i no tenen por de res.

Les dones en el cine de Tarantino poden ser igual que els homes, però també poden ser millors. Pocs directors de la seva generació han aconseguit això.