Kamasi Washington: «Davant d'un president racista no et pots quedar de braços plegats»

Amb un primer disc, ‘The epic’, que semblava d’un altre temps, místic i desmesurat, el saxofonista Kamasi Washington es va convertir de la nit al dia en un fenomen més enllà del jazz. Segueix en alça i fidel als seus principis amb un altre disc d’ambicions i dimensions igual de colossals, ‘Heaven and Earth’, que les cancel·lacions de la seva actuació a Barcelona el maig passat i del Doctor Music Festival ens van impedir disfrutar en directe.

-¿Què ha canviat per a vostè l’èxit de ‘The epic’?

-Moltes coses. Potser la més important és que ara tinc la possibilitat de fer les coses que somio. Durant molt de temps no vaig tenir aquesta llibertat, així que ara la disfruto tot el que puc. Per exemple, he pogut fer una pel·lícula, ‘As Told to G/D Thyself’, que és com un complement visual al meu últim disc.

-’The epic’ durava gairebé tres hores i ‘Heaven and Earth’ és fins i tot més llarg. Grava cançons que arriben fàcilment als 10 minuts de durada. Al segle XXI, ¿no és una temeritat?

-Crec que, en molts camps, la idea que l’art està limitat per formats o paràmetres concrets està desapareixent. Al món hi ha cançons de 2 minuts que són massa llargues i cançons de 8 minuts que en realitat haurien de durar 12. Jo faig la música tal com sento que ha de ser. ‘The Epic’ i ‘Heaven and Earth’ duren molt perquè volia expressar idees que demanen temps per desplegar-se. No em proposo fer discos llargs, només intento que siguin bons. 

-I amb aquesta música tan poc pop ha arribat a un públic que estava molt poc acostumat al jazz. ¿Com s’ho explica?

-La música, i especialment el jazz, consisteix a viure el moment present i deixar-se portar, sense que res et distregui d’això. Capturar un moment, una idea, un sentiment. Potser això és el que la gent troba en la nostra música. 

-Durant el seu últim concert a Barcelona, l’any passat, va dir que “la diversitat no se l’ha de tolerar, se l’ha de celebrar”. ¿Diria que aquest és el missatge central de la seva música?

-És un tema important. Hi ha una frase d’una cançó meva, ‘The rhythm changes’, que diu que si apreciem la llum del dia és gràcies que també tenim la nit. Si vas a un lloc on no parlen el teu idioma has d’adaptar-te, però això et dona una perspectiva diferent sobre la vida. Això és el que tenen de meravellós les llengües. I el mateix val per al menjar, la manera de vestir. Es tracta de celebrar que cadascun de nosaltres aporta una cosa diferent al conjunt. Les diferències no són un problema, al contrari. 

-El Govern del seu país s’oposa frontalment a aquest discurs.

-No és tant el president com els milions de persones que li donen recolzament. Això és el que m’afecta de veritat. Quan al teu país algú arriba a president a base d’alimentar el racisme no et pots quedar de braços plegats. Afecta el teu estat d’ànim, la teva forma de pensar, fins i tot les teves intencions. Jo faig el que puc, que és parlar a la gent a través de la meva música. 

-Fa poc va tocar en l’homenatge a Wayne Shorter i aquest estiu comparteix gira amb una altra llegenda del jazz, Herbie Hancock. En molt poc temps ha aconseguit el respecte dels seus predecessors. 

-Que els artistes amb qui has crescut escoltin i apreciïn la teva música significa moltíssim. Mai ho hauria somiat. Ha sigut fantàstic conèixer-los. Poder compartir alguna cosa de la saviesa d’algú com Herbie, que ha fet tantes coses i ha tingut una vida tan increïble, és molt enriquidor. 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

-Sempre que pot porta el seu pare, el saxofonista i flautista Rickey Washington, com a convidat a les seves gires. 

-El meu pare va sacrificar gran part de la seva carrera per estar a casa cuidant de mi i dels meus germans i germanes. És un plaer tocar amb ell i donar-li l’oportunitat que mostri el seu talent. La connexió amb els que van ser abans que nosaltres és important perquè entenguem el passat i avancem.