El disc de la setmana: Bon Iver, cançó de tardor suggeridora

Després d’un cicle baptismal de tres àlbums associats cadascun a una estació de l’any, Bon Iver sembla haver arribat a l’època que millor expressa l’estat d’ànim latent de la seva música, la tardor, amb les seves malenconies i boirines. Una vegada més, amb el seu nou disc, 'i. i’ (publicat per sorpresa en la versió digital i que veurà la llum en format físic el 30 d’agost), ens endinsa en una seqüència de música tèrbola i rica en claus jeroglífiques, insinuacions i simbolismes; cançons interpretables com a compendi dels seus èxits de tots aquests anys.

Ampliant la imatge, tenim un Justin Vernon, ideòleg principal de Bon Iver, que el 2007 es va obrir pas com a cantautor indie-folk amb un debut, ‘For Emma, forever ago’, que va definir un dels corrents de la música alternativa del segle XXI. El seu estil de trobador impressionista, amb aura espiritual, va anar convergint amb la microelectrònica, els clicks & cuts, els ritmes de hip-hop, els ‘samples’ i les veus processades en el trànsit del segon treball, ‘Bon Iver’, fins al premiat (dos Grammy) '22, a million’, del 2016. I en aquest lloc, o en la suma de tots tres, s’ha quedat en aquest 'i. i’, un disc en què es recrea amb la seva idea de bellesa fragmentada, a la qual un arriba disfrutant d’eines i recursos plàstics utilitzats per fer-la més enigmàtica.

Disc més col·lectiu

A 'i. i.’, Bon Iver és menys el projecte personal de Vernon i més una casa amb les portes obertes: els crèdits de composició mai havien sigut tan compartits. Ja a ‘iMi’, la segona peça, irromp la firma i la veu de James Blake, que va comptar amb Vernon en el seu disc ‘The colour in anything’ (2016). Aquí fonen les seves veus des d’una distància imprecisa, estirantfalsets robòtics sobre teixits electrònics i una secció de vent.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Arquitectura sonora sibil·linament elaborada, que amaga el capital emocional d’una manera que quan el trobes la recompensa és més gran. Vernon transmet des dels antípodes del cantautor transparent a qui sentim respirar. I movent-nos en ‘tempos’ alentits i climes minimalistes, passem pel cor del disc, ‘Hey ma’, desemparada en la seva evocació d’un episodi familiar fosc.

La calidesa críptica de ‘Naeem’ i ‘Faith’, moments àlgids, conviuen amb cançons de tall més clàssic: la falca ‘piano man’ d’‘U (Man like)’ (amb  el veterà Bruce Hornsby) i els vestigis del trobador que va ser a ‘Marion’. Al final, a ‘Salem’, s’obre la vàlvula i Bon Iver deriva cap a la mística d’U2. Una talaia buscada d’un àlbum de reafirmació i contemplació. Vernon consolida Bon Iver amb una mà mentre, amb l’altra, tafaneja nous camins amb la seva aventura paral·lela Big Red Machine (amb Aaron Dessner, de The National). A l’espera de quins seran els seus nous reptes, disfrutem de la cruïlla amb aquesta cançó de tardor suggeridora.