Jonás Trueba: "Moltes amigues de la meva edat pateixen perquè no hi ha homes a la seva altura"

Jonás Trueba (Madrid, 1981) firma el seu cinquè llargmetratge, ‘La virgen de agosto’, una faula sobre la recerca de la identitat, que bascula entre la quotidianitat i el que és miraculós, en què continua explorant les pors i inseguretats de la seva generació, en aquest cas a través del punt de vista femení, el d’Itsaso Arana, no només l’actriu protagonista, sinó també la coautora del guió. De fons, el Madrid tòrrid de l’agost, amb les revetlles nocturnes i les tardes de migdiada sense aire condicionat, amb trobades tan fugaces com les llàgrimes de Sant Llorenç.

¿Com va sorgir el projecte?

Prefereixo que les pel·lícules es vagin imposant i gairebé sempre apareixen a partir d’idees que et van rondant. De sobte hi ha una cosa que és dins teu que es col·loca bé i ho veus com una evidència. En aquest cas concret, tenia ganes de continuar treballant amb l’Itsaso després de ‘La reconquista’. Parlant-hi va sorgir el tema de les revetlles de l’agost, que em semblaven molt cinematogràfiques, i de quina forma les vivia la gent que es quedava a la ciutat. Ho vam veure molt clar i vam decidir fer una pel·lícula estructurada com un calendari.

Un altre cop es tracta d’una producció pròpia.

Nosaltres sempre ens plantegem les pel·lícules a partir del que tenim. Jo en dic "pel·lícules il·luses", que significa que són "pel·lícules possibles". Moltes vegades el guió, la personalitat o el to estan determinats per la forma que ha agafat la producció, no al contrari, com sol passar amb el cine convencional. No m’agrada imaginar un projecte que no puc materialitzar. A partir del que tenim, ho fem i ho modelem depenent de si hi ha una mica més o una mica menys. Això ha sigut una conquesta d’anys, i ho hem aconseguit gràcies al treball en equip. Ens ha permès fer pel·lícules amb més llibertat dins de les nostres limitacions enormes.

¿Si ara li oferissin un projecte de naturalesa més convencional, seria capaç de renunciar a aquest espai de llibertat?

Aquest espai el cuido com un tresor. Hem pogut fer cine tots aquests anys, fins i tot durant els pitjors de la crisi, i d’això ens en sentim molt orgullosos. Però no em tanco a cap proposta, les rebo totes amb alegria, perquè vol dir que algú ha pensat en mi per fer-les. Ara per ara no vull donar res per fet, ni tan sols tinc clar que pugui continuar dirigint pel·lícules com fins ara.

Sobretot... perquè el circuit de distribució és cada vegada més petit.

Al Festival de Karlovy Vary, on vam estrenar la pel·lícula, una agent de vendes alemanya ens va pintar un panorama aterridor. Ens deia que el seu ofici s’acabaria d’aquí a cinc o deu anys, perquè el cine independent seria molt difícil de mantenir. "Si vols viure d’això, ven-l’hi a Netflix", ens va dir. "Em fot dir-te això, però és així". És el camí cap on anem. És dur, perquè sempre estem intentant reajustar-nos o reinventar-nos i lluitar per aquesta idea del cine que vols fer i també pel que t’agradaria veure com a espectador. 

I suposo que també, lluitar per on vols veure aquest cine.

Exacte, i per això jo continuo sent molt defensor de les sales. Per a mi és un privilegi poder estrenar en cines de bona part de les capitals de província, tot i que soc conscient que el partit, i els espectadors, són en una altra banda.

És la primera vegada que vehicula una de les seves pel·lícules al voltant de la mirada femenina.

Per a mi ha sigut el gran salt mortal, m’ha fet sentir una altra classe de vertigen. Penso que és una cosa a la qual potser fa uns anys no m’hauria atrevit. Però amb l’Itsaso ha sorgit tot de manera natural a través d’una sensibilitat compartida. Em vaig trobar amb una aliada, igual com també em van ajudar altres dones del meu equip. Ha sigut un pas... no sé si de maduresa, però sí un pas endavant.

¿Què és el que més l’ha sorprès al canviar la perspectiva?

Hi ha moments als quals no hauria arribat amb un personatge masculí. La particularitat que té és que hi ha un diàleg entre la càmera (jo) i ella. Suposo que, si la pel·lícula l’hagués dirigit una dona, seria diferent, però mai vaig aspirar a això.

¿Quins temes volia abordar? Un dels més clars és la maternitat.

Volíem fer un personatge en positiu, des del primer moment fins a l’últim, la qual cosa no deixa de ser un repte. Que fos bondadós, que s’aixequés cada dia amb la intenció de replantejar-se la vida, mirant les coses gairebé per primera vegada, que estigués oberta al que li arribés. A partir d’aquest plantejament, van començar a sorgir temes de manera natural. I un va ser la maternitat. De sobte a una determinada edat, ho inunda tot, tinguis o no tinguis fills, i fins i tot crea barreres. Per a mi té un lloc misteriós dins la pel·lícula, perquè no sé si és una cosa que la protagonista desitja realment o una cosa que la pressiona d’alguna manera.

També trobem altres qüestions relacionades amb la trentena.

Els trenta és una edat bonica perquè has acumulat prou experiència i alhora et sents fort. És el moment de replantejar-se les coses i de mirar-se a un mateix. En realitat, és una pel·lícula sobre la identitat. Fonamentalment es basa en la idea emersoniana sobre qui soc i qui podria arribar a ser. I fins a quin punt soc així perquè ho he heretat. ¿Em podria reinventar i començar de zero, no a partir del que m’han donat? És un tema amb què m’identifico molt. No es tracta de la identitat en el sentit nacionalista, d’on vinc o d’on venen els meus avantpassats, sinó de la meva identitat com una cosa que construeixo per mi mateix.

Ens estem endinsant en el terreny de la filosofia.

És que jo penso en el cine d’aquesta manera, és la meva manera de fer filosofia, quotidiana, d’estar per casa.

Tot això que explica es podria aplicar a vostè mateix com a cineasta. ¿Es troba més segur, ha passat l’etapa de l’aprenentatge i ha entrat en la de la maduresa?

Totalment, tot aquest discurs que t’he explicat és en realitat el que a mi em passa, el que m’estic preguntant. Totes les meves pel·lícules neixen d’alguna pregunta existencial que intento respondre a través seu, o almenys, posar-la en moviment. A ‘Los exiliados románticos’, era la idea de l’amor efímer; a ‘La reconquista’, arribar als trenta i mirar què queda de nosaltres de manera retrospectiva, fins a quin punt continuem sent els mateixos. A ‘Los ilusos’ era una pregunta respecte el cine, què estàvem fent i cap on anàvem. En aquest cas, a ‘La virgen de agosto’, es tractaria d’afrontar la gran pregunta de qui soc, què vull fer i com em relaciono amb les coses. És una cosa que hauríem de fer tots. ¿Per què soc cineasta, perquè el meu pare ho és? D’acord, sí, això és un fet, però i després jo... ¿què passa amb mi?

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Quant a l’element masculí de la pel·lícula... ¿no creu que resulta massa benèvol?

Jo crec que hi ha nois macos (rialles). És veritat que moltes amigues de la meva edat pateixen perquè m’expliquen que hi ha una absència total d’homes a la seva altura. I des del meu gènere, em fa sentir malament. Quan faig una pel·lícula intento que la vida sigui millor que la realitat. Entenc que altres cineastes es concentrin en la part dolenta, també cal fer-ho. Però nosaltres ens centrem en la part bona. A mi m’agrada la idea que el cine ens pot fer millors persones, que pot resultar inspirador. Que diguem: hòstia, podem ser una mica més macos, ¿no?