The Offspring, 'revival' punk amb el cap alt al Poble Espanyol

Deia el poeta que de gairebé tot ja en fa vint anys, i la constatació és més cridanera encara quan parlem d’una expressió musical juvenil que es presumia rabiosa i amb intenció de canviar el món per sempre. Al final, el punk amb accents pop de The Offspring, com el grunge de Nirvana i companyia, no va arribar a tant, però sí que va sacsejar la foto del gust musical d’un temps, i hi va deixar pòsit, com vam poder comprovar aquest dissabte en un Poble Espanyol ple a vessar.

Unes 5.000 persones que van sortir com qui diu de sota de les pedres en una sufocant jornada d’agost per secundar una banda que se sap lligada al seu cançoner d’una època. Trofeus aclamats amb fam acumulat: feia deu anys que els californians no ens visitaven, i van ser acollits amb tots els honors, tancant el quart Barna’n’Roll, cita amb el punk, l’ska-punk i el hardcore que va acollir cinc bandes més, Talco, Propagandhi, The Baboon Show, Blowfuse i Panellet.

De ‘Smash’ a ‘Americana’

No fa vint anys, sinó vint-i-cinc, que va sortir ‘Smash’, l’obra que va catapultar The Offspring i que, juntament amb ‘Dookie’, de Green Day, va encarrilar aquell front punk-pop capaç de matisar l’angoixa del grunge amb més velocitat guitarrera, tocs d’humor i, de vegades, apunts sociopolítics àcids. ‘Smash’ va aportar quatre temes al repertori, tants com el seu altre ‘best-seller’, ‘Americana’ (1998), disc més lleuger i pop.

Les coses seguien al seu lloc: els ‘riffs’ carnissers de Noodles, senyalitzant el camí per a andanades com ‘All I want’ i aquesta fita punk-rock anomenada ‘Come out and play’, sobre la violència a les escoles, i a la qual es va sumar una segona guitarra, la del cantant, Dexter Holland. Viatge corretjós als 90, tot i que colant-hi una cançó nova, ‘It won’t get better’, amb ‘riff’ un tant grunge, acceleració i tornada amb harmonies vocals, destinada al disc que estan gravant i que serà el primer en set anys. Hi va haver espai per a una versió, “i no la d’un grup qualsevol”, va anunciar Noodles, “¡sinó de la banda de rock’n’roll més gran de la història, AC/DC!”. Aprovació en el públic, i un ‘Whole lotta Rosie’ bastant canònic, si bé Holland es va quedar curt de força vocal respecte a un Brian Johnson (o a Bon Scott).

El record tràgic

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

La introducció de baix de ‘Bad habit’ va conduir a una seqüència de ‘Smash’ completada amb ‘Gotta get away’, abans que Holland s’assegués al piano per abordar la lúgubre ‘Gone away’. Cançó inspirada per la mort d’una nòvia de joventut en un accident de cotxe, que va interpretar envoltat d’espelmes enceses com si l’escenari s’hagués convertit en un altar.

The Offspring, en la seva versió més seriosa, permet després reviure els seus ‘hits’: de ‘Why don’t you get a job?’, el seu particular ‘Ob-la-di, ob-la-da’ (lletra poc lleugera: parla de certa ganduleria generacional), a ‘Pretty fly (for a white guy)’, mostres de pur desvergonyiment pop, de temps en què aquestes cançons eren pastura de l’MTV. Afartament final rumb a ‘Self esteem’, amb la seva lletra sobre relacions tòxiques (tot i que aquí és ella qui l’utilitza a ell) i amb la seva tornada digna de Nirvana (i de Dover), corejada com a ensenya d’una generació.