Nuri Bilge Ceylan: «Em desconcerta que la gent vegi les meves pel·lícules»

És el cineasta més important mai sorgit de Turquia. Títols com ‘Lejano’ (2002), ‘Tres monos’ (2008) i ‘Érase una vez en Anatolia’ (2011) el van consolidar com un dels grans autors del seu temps; ‘Sueño de invierno’ (2014), a més, li va proporcionar la Palma d’Or del Festival de Cannes. Ara estrena la que sens dubte és una de les seves obres mestres, ‘El peral salvaje’, retrat d’un jove aspirant a escriptor que busca el seu lloc al món. 

¿Com li va sorgir la idea de rodar ‘El peral salvaje’?

Bàsicament, vaig pensar que per a un jove de la Turquia provinciana deu ser difícil decidir que es vol dedicar a l’art. Al camp, la literatura o el cine no importen a gairebé ningú. Quan viatjo a la meva localitat natal em creuo amb gent que m’acapara durant hores perquè normalment no tenen ningú amb qui parlar de llibres. Al meu pare també li passava. Li encantava la història, però no en podia parlar amb ningú. Quan començava a explicar històries d’Alexandre el Gran, es reien d’ell.

¿La pel·lícula està inspirada en el seu propi pare?

És una pel·lícula sobre un pare i un fill, i dir-ne alguna cosa més seria privar l’espectador de la seva llibertat. Sempre intento ocultar al públic les meves inspiracions, les meves intencions i les meves opinions. Si l’espectador es fa una idea aproximada de qui soc jo, llavors he fracassat.

A la pel·lícula, el fill descobreix que ningú compra la seva novel·la, i el pare s’entossudeix a cavar en un pou sec. ¿Per què aquest interès en treballs erms?

Soc un home molt malenconiós, i sovint sento que tot el que m’envolta no té sentit. Però gràcies al cine puc dramatitzar aquesta malenconia, i de sobte tot cobra sentit de nou. Sigui com sigui, fins i tot després de tot aquest temps em continua desconcertant que tanta gent vegi les meves pel·lícules. 

¿L’èxit el desconcerta?

Quan vaig començar a fer pel·lícules, les pagava amb els meus propis diners. No tenia expectatives, però sí molta llibertat. Ara és just al contrari, i no m’hi sento particularment còmode. Les cerimònies de premis, per exemple, m’incomoden moltíssim. Però el cine continua sent essencial en la meva vida, la meva manera de buscar connexions humanes. Quan faig una pel·lícula soc com qui llança un missatge dins d’una ampolla al mar,con l’esperança que algú el reculli. Les meves pel·lícules són el que m’atorga la meva identitat. Són la meva llar.

La seva llar també és Turquia. ¿Què sent sobre la situació que passa el país?

Al meu país no existeix la premsa lliure, i el sistema legal està corromput; alguns dels seus ciutadans més modèlics són a la presó. Turquia necessita més democràcia. ¿Què més puc dir?

La majoria de les seves pel·lícules transcorren a la Turquia rural. ¿Per què?

Rodar al camp és més fàcil. La llum és més intensa, més bonica. A més, a les ciutats la gent utilitza màscares. La gent dels pobles és més directa, i més oberta al contacte sincer amb els altres. Si explico històries sobre persones que no utilitzen màscares puc expressar millor les meves idees, i mostrar una gamma més àmplia de qualitats humanes.

‘El peral salvaje’ dura tres hores. La seva anterior pel·lícula, ‘Sueño de invierno’, en durava tres i quart. ¿No s’ha plantejat explicar les seves històries en menys temps?

Per descomptat, sobretot perquè els meus productors i els meus distribuïdors i els festivals no deixen de demanar-me que faci pel·lícules més curtes. Però de la mateixa manera que no m’imagino Dostoievski condicionant els seus relats al gruix que tindrien una vegada impresos, tampoc em sentiria còmode condicionant les històries que vull explicar en funció de la durada que se suposa que han de tenir.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

¿Ha pensat a expressar-se a través de la literatura?

Ho faria si escriure no em resultés tan ardu. Per a mi, la literatura és molt més poderosa. No existeix un equivalent cinematogràfic de Dostoievski o Txékhov. Sento que el cine no deixa espai per a la imaginació de l’espectador. És massa real.