Anar al contingut

Una selecció estiuenca

10 pel·lícules per morir de calor

Una selecció de llargmetratges que no alleujaran precisament l'espectador d'aquestes altes temperatures

Beatriz Martínez i Julián García

10 pel·lícules per morir de calor

Les altes temperatures poden portar l’ésser humà al límit de les seves possibilitats. La calor ens altera, desespera i, en ocasions, ens fa perdre la perspectiva conduint-nos a perpetrar decisions precipitades i impulsives. Igual que la febre provoca deliris, quan el termòmetre es dispara la realitat perd els seus contorns i ens endinsem al terreny de l’infern dels malsons, un lloc on es desencadenen els impulsos més primaris ja sigui a través del sexe o la violència i on es diuen les veritats sense filtre.

Per això molts guionistes i directors han utilitzat l’estació estival per evidenciar el seu caràcter asfixiant i perquè la suor es converteixi en un element més que caracteritzi els protagonistes. En el cine americà, el drama del sud ha sigut el subgènere per excel·lència més ardorós, tot i que també el terror ha donat peces icòniques tan febrils com ‘La matança de Texas’. El cine negre també va treure partit a les atmosferes tòrrides, des de clàssics com a Sed de mal, un thriller sobre la corrupció i la pobresa moral que sembla traspuar fetor, a ‘El cor de l’àngel’, fins a arribar a noves reactualitzacions com ‘Barton Fink’, en la qual John Turturro es troba en estat de tràngol febrós gairebé tota la pel·lícula.

El desert de ‘Lawrence d’Aràbia’, d’‘El pacient anglès’ o d’‘El cielo protector’ tampoc resulten els llocs més refrescants, tot i que no fa falta anar-se tan lluny, n’hi ha prou amb passar una tarda en un pis de Madrid en plena onada de calor, com passa a ‘¿A quién te llevarías a una isla desierta?’ o en la pendent d’estrena ‘La virgen de agosto’ per certificar que l’estiu i l’asfalt de la ciutat destaroten les glàndules sudorípares. En la memòria, una de les escenes mítiques del cine espanyol, la de ‘La ley del deseo’, amb Carmen Maura demanant enmig del carrer que la reguin per apaivagar la calor.

‘Duelo al sol’ (1946, King Vidor)

Hi ha finals que donen sentit a tot el que hem vist durant una pel·lícula i que aconsegueixen un sentit mític i èpic. És el que passa amb l’escena amb què culmina aquest ‘western’ de rerefons bíblic entorn de l’enfrontament fraternal entre Caïm i Abel.  Els personatges de Jennifer Jones i Gregory Peck sota un sol implacable acabaran disparant-se consumits per una passió malaltissa i unint-se per sempre en l’abraçada més ardent, eixelebrat i suós de la història del cine.


‘Un tramvia anomenat desig’ (1951, Elia Kazan)

En totes les històries de Tennesse Williams se sua. Perquè solen ambientar-se a la zona del Mississipí i perquè els seus personatges es troben consumits pel desig, la impotència i la ràbia. Però aquesta pel·lícula va contribuir a incrustar en l’imaginari col·lectiu la imatge de la masculinitat rotunda i animal gràcies a un apoteòsic Marlon Brando amb samarreta de tirants (o tors nu) banyat en suor. Aquesta iconografia seria també més tard reproduïda en pel·lícules homoeròtiques com el Querellede Fassbinder.


‘La finestra indiscreta’ (1954, Alfred Hitchcock)

James Stewart sense poder moure’s, amb una cama enguixada mirant a un pati de veïns. El termòmetre encès, i una gota de suor al front per immortalitzar la figura d’aquest ‘voyeur’ enganxat a uns prismàtics per saciar la seva curiositat. És estiu a la ciutat, les parelles treuen el matalàs al balcó per poder suportar la calor, les noies van en roba interior per les seves cases i, a poc a poc, la tensió i la intriga es van colant en l’ambient creant sensació d’angoixa enganxosa. Mai l’acte de mirar ha resultat tan incòmode.


‘A pleno sol’ (1960, René Clément)

Itàlia, finals dels anys 50, dies interminables, matins de platja i sol, nits insomnes en festes bohèmies, escapades en barco i una obsessió, la del fosc Tom Ripley pel playboy multimilionari Dicky Greenleaf. Una fantàstica adaptació de la novel·la de Patricia Highsmith que va brindar a Alain Delon una de les seves interpretacions més icòniques per la seva capacitat de desplegar ambigüitat i magnetisme en una pel·lícula sobre com el desig reprimit, l’odi de classe i l’ambició condueixen a l’assassinat.


‘El colós en flames’ (1974, John Guillermin)

Sublimació del cine de catàstrofes dels 70, aquesta formidable producció d’Irwin Allen –que va optar a l’Oscar a la millor pel·lícula– és pur foc en diversos sentits: el literal que provoca l’esfereïdor incendi que es desencadena durant la festa d’inauguració del gratacel més alt del món, de 138 vertiginoses plantes; i el que deixa la incandescent constel·lació d’estrelles del repartiment, amb Steve McQueen (exercint ni més ni menys que de bomber), Paul Newman, William Holden, Fred Astaire, Faye Dunaway, Richard Chamberlain i Jennifer Jones. 


‘Foc en el cos’ (1981, Lawrence Kasdan)

Un clàssic del neo-noirI també una de les pel·lícules que més gràficament han plasmat el desig i l’excitació sexual a través de la fisicitat d’uns cossos en estat constant d’ebullició. Kathleen Turner es va convertir en el prototip de femme fataleen aquesta pel·lícula en la qual tant ella com William Hurt es banyaven gairebé literalment en suor enmig d’una atmosfera irrespirable on no hi havia ventilador de sostre capaç de sufocar el seu rampell carnal.


‘Jamón, Jamón’ (1992, Bigas Luna)

A Bigas Luna sempre li va agradar posar al límit els seus personatges i situar-los en atmosferes mediterrànies sufocants, amb el soroll de les cigales de fons, la terra seca i l’erotisme rústic. El sexe i suor van units de la mà en l’univers d’un cineasta que va fer un gir a la seva carrera amb aquesta pel·lícula en què va intentar indagar entorn de la cultura i el caràcter espanyol més primitiu a través del menjar i la lívid. Javier Bardem i Penélope Cruz quedarien marcats per les seves interpretacions a l’inici de les seves carreres.


‘Sunshine’ (2007, Danny Boyle) 

En un futur pròxim, el sol s’està morint i, en tot just cinc anys, la vida sobre la Terra s’haurà extingit. Una missió espacial parteix amb destinació a l’estrella amb l’objectiu de fer fer detonar al seu interior una gegantina bomba atòmica que li insufli nova vida. La successió d’imatges de sol, amb les seves flamarades i fulguracions, fan inevitable la transpiració, però res més abrusador que veure Cillian Murphy (atenció, espòiler) llançant-se a les brases de l’astre rei a tall d’heroic salvador de la humanitat.


‘Mad Max: Fúria a la carretera’(2015, George Miller)

Des que George Miller va debutar amb la seva ja mítica ‘Mad Max’ (1979) es va encarregar de definir els seus trets d’estil, tan frenètic com extremadament cru, a mig camí entre la ciència-ficció i el ‘western’. Cada una de les seves aproximacions a aquest univers de carreteres sense llei ens han fet sentir bruts i llardosos. Set mesos de rodatge al desert de Namíbia per plasmar aquesta apoteòsica aventura postapocalíptica, a l’estil d’una òpera rock en què Charlize Theron es va coronar com a emperadriu de l’asfalt.


‘A bigger splash’ (2015, Luca Guadagnino)

El cine de Luca Guadagnino és pur hedonisme, plaer estètic i sensitiu i això és precisament el que va aplicar a aquesta versió lliure de ‘La piscina’, de Jacques Deray, a la qual dota d’una nova vida epicúria en què batega l’esperit pop (el seu títol original fa referència a l’obra de David Hockey) i l’exaltació de la sensualitat, el cos nu i el plaer. Dos mascles alfa competint pel favor de dues dones lliures enmig de la calor, la humitat i una onada de vent africà, que es converteixen, en catalitzadors del desig carnal.

Temes: Cine