'El pop d'una nit d'estiu': simfonisme màgic al Grec

Bona part del pop català de l’era moderna ha practicat una estètica més aviat humil i minimalista, de guitarra (o ukelele) i vers recollit, davant la qual les exuberants instrumentacions de Marc Timón amb la seva GIOrquestra gairebé podrien ser una provocació. Però al compositor i arranjador empordanès li sobren recursos per portar les cançons a un altre pla, sense pervertir-les i demostrant que l’èpica no té perquè estar a males amb la sensibilitat.

Així va ser aquest dijous al Teatre Grec, on el concert ‘El pop d’una nit d’estiu’ (amb 13 intèrprets per cadascun dels anys que fa el club TR3SC) va oferir un altre enfocament de cançons destacades de l’última dècada. Temes, alguns, aptes per al tractament majestuós, com ‘Tú que vienes a rondarme’, de Maria Arnal i Marcel Bagés, amb la seva mística poètica amb la vista posada en el cosmos i la sonda ‘Voyager 1’, un punt de partida alt de la nit. D’altres, d’encaix més incert però resolts amb imaginació: ‘Sento’, amb Joan Pons, El Petit de Cal Eril, visiblement al seu aire entre dinàmiques orquestrals amb ecos del clàssic ‘easy listening’ d’un Burt Bacharach.

Vestits a mida

El somni shakespearià va lluir una pigmentació viva, rutilant i màgica, de la mà d’aquests “30 músics que sonen com un tro”, com va apuntar la conductora, Sara Loscos. Vestits fets a mida de figures tan difícils d’enquadrar com Joan Colomo, amb la seva bucòlica ‘Els amigos’, o Ferran Palau, la magnètica peça del qual ‘Serà un abisme’ va sonar menys críptica, més de portes obertes. David Carabén (Mishima) va disfrutar d’una presència frondosa, molt tipus The Divine Comedy, per a ‘Un tros de fang’, i dues creadores de l’última onada van marcar perfil: Núria Graham, narrant el seu ‘Cloud fifteen’ entre onatges onírics, i Pavvla, flotant en l’arriscat vals de ‘Planets and stars’.

El concert va tenir una alguna cosa d’afirmació d’una escena i de la companyonia entre els artistes, que entraven en diàlegs informals esperonats amb enginy per Sara Loscos. Entre cançó i cançó tots van anar despatxant un plat de‘pulpo a feira’, una altra classe de pop (tan benvinguda o més), servida pel restaurant Rías de Galicia.

L’altra cara de l’estiu

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

Un pop que va fer seves les inflexions flamenques amb Alba Carmona (Les Migas), que va abordar ‘Los rincones de tu casa’ amb poder vocal, guitarra clàssica de fons i un poderós reg de rumba-swing. El concert va permetreQuimi Portet sublimar el seu rol de ‘crooner’ antiheroic i socarrimat, descrivint una platja calamitosa de pixapins a ‘Sunny day’, i va servir un arranjament de luxe per a una cançó senzilla i captivadora, ‘Vinc d’un poble’, queJudit Neddermannva recórrer a plaer.

La nit d’estiu, llegida a la carta, ja fos a través d’un carril somiador, càustic o sensual. O turbulent, amb les emocions desencadenades i un punt de vertigen, amb el piano de Clara Peya. Pòrtic de les últimes intervencions, aquestes cançons potser van ser pensades per ser èpiques: ‘Home is where the heart is’, amb un Ramon Mirabet d’horitzons amplis i una mica ‘springsteenians’, i ‘Caure no feia mal’, elevant el minimalisme narratiu a una categoria exponencial segons el mètode de Joan Dausà. Aquest va tenir el privilegi de repetir i tancar la nit amb un tema, ‘La gran eufòria’, el títol del qual ho va deixar tot dit en aquesta nit entregada a l’evocació de l’estiu com a idea invencible.