Jamie Cullum, cosa de l'edat

Un dia havia de passar: Jamie Cullum ha fet el seu “disc adult”. El ‘showman’ que es va ficar el públic a la butxaca amb les seves cançons despreocupades sobre, precisament, ser jove, arriba a la quarantena i ara vol parlar de “temes importants”. L’amor, el pas del temps, la mort, la veritat, una mica de crítica al 'brexit'. “Temes importants” de manual tractats amb una poètica que també és bastant comuna. 

Cullum no és Bob Dylan, és clar. Però, en la seva preocupació per ser un lletrista més honest, el britànic ha escrit algunes peces efectives. La cançó 'Taller' (més alt) és una carta d’amor a la seva dona, que treu partit al seu metre seixanta-quatre d’estatura. “Voldria ser més alt per poder estar a la teva altura”, li diu a la seva dona, l’escriptora Sophie Dahl, que li treu un pam. En realitat, l’àlbum sencer sembla una declaració amorosa. O almenys, un cant a l’amor com a solució a les preocupacions i les pors que exposa en un disc que s’esforça, potser massa, a resultar veritable i honest.

Brindis a la vida

'You can’t hide away from love', veu i piano d’hora de tancament i un toc de cordes, és un bon homenatge als compositors que l’entusiasmen, Cole Porter, Irving Berlin i companyia, autors capaços de dibuixar la vida moderna en quatre estrofes. ‘Drink’, un brindis a la vida i a les coses que importen, sembla que no avanci fins que Cullum es treu de la màniga diversos canvis de to per fer-se més dramàtica. En la malenconiosa' The age of anxiety', que sembla que acabarà en uns focs d’artifici com els de Coldplay, es deixa anar només el just perquè la cançó creixi sense perdre aplom. Aquí i allà hi ha cors solemnes i emoció continguda, tot i que en 'Usher' dona un cop de volant al funk i la veritat és que li queda un Prince molt ben plantat.

Entre tantes cançons sobre assumptes transcendents, la gran troballa del disc és la cançó en aparença menys ambiciosa. En 'Monster', Cullum explica amb gràcia que, quan se sent perdut, recorda que ell només necessita una fogonada d’inspiració, una idea per a una cançó. Una d’aquelles cançons que et pugen l’ànim i que et fan sentir “que el món està amb tu i que totes les peces cauen on ho haurien de fer”, diu. I els cors li diuen que sí, i els metalls responen que també, que té raó, i llavors, sí, Jamie Cullum fa diana i es fa gran en el bon sentit, com un Randy Newman del seu temps. 

El 2 d’agost, a Cap Roig 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

I el 2 d’agost, al Festival de Cap Roig, quan presenti ‘Taller’, segurament encara correrà d’un costat a l’altre de l’escenari i saltarà des de la vora del piano, perquè ho ha fet sempre i li surt bé. I perquè, a més, fer-se gran no és només posar-se seriós en cançons sobre coses importants. També és saber fer el que a un li doni la gana.