Joe Jackson: "La meva meta és fer cançons que siguin per sempre"

Iniciat a finals dels anys 70, en el context de la ‘new wave’ britànica, Joe Jackson (Burton upon Trent, 1954) va desenvolupar una ambiciosa carrera entorn d’un pop d’autor molt obert de mires, amb influències del jazz i la música llatina, i amb inquietuds en el camp classicocontemporani. El cantant, pianista i saxofonista britànic respon a les preguntes d’aquest diari per correu electrònic en vigílies del seu concert d’aquest dimecres a la sala Barts, dins de la programació del Grec i després de 12 anys sense actuar a Barcelona.

El seu nou disc, 'Fool', és com un resum de la seva energia juvenil originària i de la sofisticació de la seva producció adulta sense perdre de vista la cançó pop. ¿Ho veu així?

Podria ser. Al cap i a la fi, jo soc el resum de totes les edats que he viscut.

La cançó ‘Fool’ desprèn un cert sentit de l’humor, fins i tot una mirada sarcàstica a la humanitat. ¿A quina classe de bojos o beneits es refereix?

Crec que hi ha una barrera lingüística o cultural aquí. No és sarcasme, sinó una celebració de l’humor. A mesura que em faig gran, m’interessa tant la comèdia com la tragèdia, i la manera en què s’entrellacen en les nostres vides. Aquest àlbum és sobre les dues coses, si bé personalment em sento més atret per la comèdia, que és la que finalment ‘guanya’, i aquí l’heroi és ‘the fool’ [en aquest cas, traduïble al català com ‘el bufó’], que s’inspira en el personatge de les obres de Shakespeare, de les quals hi ha un parell de cites en el text. Ell va fer una cosa molt intel·ligent: abans que ell, el bufó només servia per fer riure la gent. Però Shakespeare el va utilitzar en altres sentits: per parlar d’altres personatges i per dir la veritat, perquè no respecta l’autoritat i pot dir coses que altres personatges no poden dir. M’agrada molt aquesta idea, perquè és l’esperit de la comèdia, ¡sense respecte per les barreres!

En aquesta cançó hi ha ritmes llatins, una influència present en la seva obra des dels seus primers temps i poc freqüent en artistes britànics de la seva generació. ¿Músics com Rubén Blades, Willie Colón o Héctor Lavoe van ser tan importants per a vostè com els grans creadors del pop i la cançó anglosaxona?

Molt aviat em va fascinar aquesta música, que era molt diferent a totes les altres amb les quals vaig créixer. La manera en què els músics toquen entre ells, i uns contra els altres, era alhora emocionant i molt sofisticada. I aquesta llista es deixa Ray Barretto; la seva la banda va fer els concerts més al·lucinants que vaig veure a Nova York en els anys 80. Amb Rubén Blades vam arribar a establir una relació d’amistat. Vam tenir molt contacte, tot i que actualment gairebé no el veig. També m’atrau molt l’estil de piano llatí. ¿Per què? Doncs no en tinc ni idea. Ens agrada el que ens agrada.

En els 80 va absorbir aquestes influències llatines, així com les jazzístiques, en discos com ‘Body and soul’ i ‘Big world’.

En tots els àlbums es tracta del mateix: prendre trossos, fragments, d’aquí i d’allà i provar de fer una cosa que sigui alhora interessant i divertida. El que realment importa no són els ingredients del plat, sinó si té bon gust.

En l’àlbum ‘Night and day’ (1982) retia homenatge a un Nova York romàntic associable a Cole Porter. ¿Una influència troncal?

Sí, m’agraden les cançons ben elaborades que arriben a ser atemporals. No m’interessa el que és tendència. I, en aquest camp, segurament el meu favorit és Harold Arlen.

Després d’haver-se obert pas en l’entorn pop, el 1987 va obrir una nova via amb l’àlbum instrumental i orquestral ‘Will power’, que seguirien d’altres en aquesta línia clàssica-contemporània. ¿Se sent distanciat ara d’aquells treballs? 

Sí, en certa manera. El treball més ambiciós de tots va ser ‘Heaven and hell’ (1997), i em sento orgullós també de ‘Symphony No. 1’ (1999). Fa anys que tinc esbossos d’un segon volum. Però aquella etapa em va portar a un atzucac. Per això, en l’última dècada o així m’ha atret centrar-me de nou en la composició de cançons. La meva meta és fer cançons que creixin i que arribin a ser atemporals, que siguin per sempre.

El 2005 el vam poder veure amb Todd Rundgren a Barcelona. ¿Va ser una experiència profitosa?

Va ser bonic fer una cosa en què el focus d’atenció no recaigués en mi tot el temps. Va ser més aviat un projecte d’entretemps, entre les meves gravacions o els meus plans de gira.

¿Alguna vegada va pensar que el piano podia ser un obstacle per imposar-se en un paisatge de la música pop dominat per les bandes de guitarres?

Doncs no, mai vaig pensar res d’això. El piano és simplement l’instrument que toco.

Notícies relacionades

Joe Jackson, repòquer retrospectiu

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Segons ha dit, tocarà a Barcelona repertori de cadascuna de les seves dècades de treball. ¿Alguna en particular amb la qual se sent més còmode?

Sí, ¡l’actual!