Músics de l'OBC, com estrelles del rock

Per als 93 integrants de l’OBC desplaçats al Japó la gira està resultant interessant. I se senten una mica‘rock stars’, perquè els demanen autògrafs. I no només a la sortida, sinó també a l’arribada al teatre, hi solen trobar melòmans entusiastes. “És molt curiós perquè a Europa les firmes només es demanen als solistes, i en l’òpera, als cantants”, comenten diversos músics d’orquestra, reunits abans de la seva funció alNew National Theater de Tòquio.

L’OBC està acostumada al repertori simfònic. Tot i que al Japó estan previstos dos programes diferents, a més d’un concert educatiu, el que té prioritat en aquesta gira és l’òpera. “No estem acostumats a fer òpera, sobretot tantes representacions i durant tant temps”, explica la violoncel·lista Lurdes Duñó, una veterana de l’orquestra, tot i que no tant com l’arpista Magdalena Barrera, que fa 32 anys que és en la formació.

Una altra mentalitat

Tenen un programa molt carregat, però la manera en què s’ha organitzat la gira –amb habitacions individuals i la possibilitat de viatjar amb la família– ha ajudat a fer suportable aquesta experiència que els mantindrà en total cinc setmanes lluny de Barcelona. Van arribar al Japó el dia 4 de juliol i se n’aniran el 5 d’agost. "Trobo que el públic ha canviat des que vam venir la primera vegada, el 1992. Abans la gent aplaudia menys. Li costava més arrencar. Ara són més llançats”, diu Duñó. També, per sort i gràcies a la preparació de la ciutat per als Jocs Olímpics de Tòquio 2020, és més fàcil orientar-se a la ciutat. “Ara hi ha moltes indicacions en anglès. Abans, havies de fixar-te en els seus símbols i alguna vegada m’havia perdut”.

Paloma Diago, una de les noves incorporacions de la secció de violins, mai havia estat al Japó. Tant per a ella com per a Paco López, el solista de flauta també incorporat aquesta temporada, l’experiència de viatjar amb l’OBC els permet conèixer millor els seus companys. “Quan viatges t’adones quesom una família”, diu López. “En una orquestra hi sol haver moviment i en el dia a dia no tens tant temps per estar amb els teus col·legues. A les gires, en canvi, passem més temps junts i això permet conèixer-nos d’una altra manera, una cosa que també contribueix a l’hora de tocar”, diu José Mor, solista de violoncel.  “Estant de gira, quan puges a l’escenari, et sents a casa”, afegeix Barrera. 

Fins i totel director, Kazushi Ono, ha canviat, comenten. “Aquí està més en la seva salsa i la gent es torna boja amb ell. És clar, és al seu país, amb la seva gent i amb la seva orquestra", diu Duñó. “Hem comprovat que és molt diferent quan dirigeix òpera. Li canvia la cara i no perd detall. Impressionant”.

Òpera, la justa

En general, l’OBC fa un programa d’òpera a l’any sense escenificar a l’Auditori. El pròxim novembre tocaran‘El castell de Barbablava’, de Bartok, dirigida per Josep Pons, director musical del Liceu. No en volen més. “Si som en una orquestra simfònica, és per alguna cosa”, aclareixen els músics. “Una cosa és fer una òpera cada cert temps i una altra de molt diferent dedicar-t’hi”. I és que acostumats a preparar obres diferents cada setmana i treballar amb directors diferents, haver d’estar seguint els cantants durant un mes és un altre món. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Els frecs són inevitables en aquest tipus de gires en un col·lectiu en què cada un té les seves opinions i circumstàncies particulars. Però, en general, porten bé la seva estada al Japó. “És sorprenent el contrast entre el frenesí de la capital i l’actitud tan calmada de la gent”, destaca Barrera. “I és una ciutat segura perquè hi veus nens petits amb la cartera caminant sols”, afegeix Diago.

En resum, i malgrat que alguns ja han fet tres gires al Japó (també van venir el 1995), no els importaria repetir.