CRÒNICA

Sónar 2019: Underworld, la reialesa electrònica

El veterà duo britànic va imposar el seu classicisme fonent 'beats' frenètics i èpica de masses

underworld / periodico

1
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

En un Sónar tan obert a rapers i trapers, Underworld va representar el ja vell ordre de l’electrònica britànica de masses, que en els 90 va alimentar l’esperit de la ‘rave’ amb discos fets de llargues i addictives cançons amb efluvis psicodèlics i contagi de la corpulència del rock.Karl Hyde va estar allà aquest divendres, agitant els braços nerviosament i cantant amb hipnòtic èmfasi aquest número de trance posat al dia anomenat ‘Listen to their no’ un dels temes de la seva recent sèrie d’epés ‘Drift’.

No va ser un concert conceptual basat en tota aquesta última producció, perquè Underworld prefereix tractar totes les seves cançons com a capítols intercanviables d’un viatge que, prengui la forma que prengui, transcorre a través d’unsibil·lí domino del ‘bpm’: la gradual acceleració que va conduir a ‘King of snake’ (a 140), amb trames frenètiques filles de Giorgio Moroder, i a la lisergia percussora de ‘Kittens’. D’aquí a la profunda i canviant seqüència de ‘Rez’ i ‘Cowgirl’, rumb a les èpiques salves de ‘Born slippy. NUXX’, més enllà del marc generacional del film ‘Trainspotting’, reafirmat com a fita imperial d’una era.

Temes:

Sónar 2022