Anar al contingut

Crònica teatral

Taylor Mac: una altra Amèrica és possible

El cabaret 'queer' i polític de l'enorme 'showman' novaiorquès posa potes enlaire el Lliure en les seves dues sessions del Grec

José Carlos Sorribes

Taylor Mac: una altra Amèrica és possible

NEIL GRABOWSKY

No és només una frase feta, també una realitat: una altra Amèrica és possible. La que no té res a veure amb Donald Trump i els seus seguidors. La que representa gent com Taylor Mac, una draq queen, un showman, activista ‘queer’, que ha posat potes enlaire el Teatre Lliure en les seves dues sessions del festival Grec. L’artista novaiorquès va estrenar el 2016 un espectacle de 24 hores, sí un dia sencer, en el qual feia una relectura de la història del seu país a través de la seva música i de les seves cançons.

Des d’aquest 2016 ha fet una gira per tot el món en una versió reduïda de dues hores. És una festa-concert-cabaret, també un ritual, “un sacrifici radical, queer”, en paraules del protagonista. Taylor Mac, juntament amb cinc excel·lents músics més, ens ofereix una celebració generosa de la vida que demana, gairebé exigeix, la participació del públic. Els espectadors són convidats a pujar a l’escenari, en solitari, en trio, en dos nombrosos grups... Aquests tenen, a més, la recompensa d’una cervesa.

És una festa, cert, però reivindicativa, amb contingut polític i una reafirmació de la causa gai. Com passa amb la versió de tota la platea de la dels vuitanta 'Gloria', de Laura Branigan. Els dards igual són per qüestions locals com els dirigits a Vox (a Taylor Mac li agrada documentar-se allà on actua i també va recordar, per exemple, l’Ada Colau de la PAH amb la seva “disfressa de Spiderman”) que més generals, com capgirar una peça del rocker ultraconservador Ted Nugent (acèrrim defensor de Trump) i convertir-la en cançó d’una festa de graduació gai. O que s’aprofiti el 'Born to run', del mite Springsteen, per fer d’aquesta cançó el personal himne del Dia de l’Orgull Hetero, segons Taylor Mac.

Un castell de comiat

Són proclames que arriben sempre amb la gràcia del millor 'entertainer'. Domina l’escena i la platea a parts iguals amb un cenyit vestit colorista, faller, amb molta purpurina, lluentons i cops de taló impossibles. Ell és el protagonista però també compta amb convidats, públic al marge, a cada ciutat que visita amb el seu xou. A Barcelona va ser la ‘cantaora’ Mariola Membrives, que va interpretar una cançó de frontera seguida per 'La tarara’, de Lorca. Ho va fer amb el poder vocal i l’estil que ja va lluir a 'Federico García', l’aclamada obra de Lluís Tosar.

El tancament a dues hores de desenfrenament no va poder ser més nostrat. ¿Què millor que aixecar un pilar, a càrrec de la colla castellera de la Pompeu Fabra, a l’escenari per adornar el 'People have the power', de Patti Smith? I és que per a 'power', el de Taylor Mac. Era un dels noms del Grec 2019 i ho va confirmar amb una exhibició escènica, vocal (compte també amb les seves peces més líriques com 'A hard rain’s a-gonna fall', de Dylan) i de compromís a cara descoberta. Un encert ple d’aquest Grec.