Mark Ronson, l'home que ho fa tot

L’objecte discogràfic s’ha fet molt més vidriós i allà brilla el fenomen dels ‘featuring’: col·laboracions de cantants, músics i productors que salten d’un àlbum a l’altre i poden convertir-se en bombes comercials sense que sigui tan determinant el disc original del qual formaven part. Per exemple, ‘Uptown funk’, un dels èxits més grans deBruno Mars, no prové de cap dels seus àlbums, sinó d’‘Uptown special’ (2015), obra firmada per aquest talent de l’estudi conegut com aMark Ronson.

Aquest londinenc de 43 anys va donar la campanada després de firmar com a productor la meitat de 'Back to black' (2006), d’Amy Winehouse  (incloent-hi la popular 'Rehab'), i el seu nom és darrere de la primera Adele i de l’última Lady Gaga, i de discos de Lily Alen, Macy Gray, Rufus Wainwright, Duran Duran i fins i tot Paul McCartney. Fillastre deMick Jones, guitarrista de Foreigner (estranyes connexions), Ronson s’ha convertit en un talismà amb potes que, en paral·lel, té cura de la seva obra pròpia, cinc discos d’estètiques sonores molt diverses: del hip-hop inicial a la recreació funky de la vella escola passant per un enginyós electropop.

Perduts a la matinada

Discos carregats de ‘featurings’, com aquest ‘Late night feelings’, el cinquè de Ronson i el que podríem qualificar de més orientat a un ‘mainstream’ contemporani. Començant per la seva proa, ‘Nothing breaks like a heart’, senzill llançat l’hivern passat, un eficaç número disco-country amb arranjaments de corda interpretat amb bona displicència per Miley Cyrus, cançó que va ser un dels punts àlgids del seu concert en l’últim Primavera Sound.

Però hi ha més, sobretot en els extrems de l’àlbum: l’obertura de la mateixa ‘Late night feelings’, en equilibri entre la melancolia i la fascinació per la pista de ball, amb la veu de la suecaLykke Li, que en el tram final s’endinsa en la negra nit de ‘2 AM’. Just abans d’aquest monòleg somnàmbul, dues cimeres: Angel Olson, a bord de la llarga i embriagadora ‘True blue’, i el bucle temperat de ‘Why hide’, un tema en la composició del qual intervéRomy MadleyCroft(The XX), en la veu elegant i plena de soul deDiana Gordon.

‘Late night feelings’ té alguna cosa de 'disc de divorci' per a Ronson, una etiqueta, cal dir, cada vegada més buida de contingut, ja que en aquests temps gairebé tothom s’està separant en un moment o un altre, i l’elenc de veus triades és 100% femení: allà hi ha Camila Cabello, imprimint caràcter a 'Find U again' (amb Kevin Parker, de Tame Impala, en els crèdits d’autoria) i la desfilada que va de King Princess a YEBBA i Alicia Keys, en uns passatges centrals de l’àlbum on la tensió decreix. Però les millors cartes de Ronson ho són d’una manera intensa i majestàtica, bones companyies en el camí cap a l’alba a què fa referència el títol del disc.  Jordi Bianciotto

La presència de Rachel Goswell (Slowdive) ha donat publicitat al projecte, però The Soft Cavalry és un vehicle per a l’expressió personal del seu marit, Steve Clarke, baixista i ‘tour manager’ que feia molt que somiava aquest disc. Cançons sensibles però robustes, amb vistes a paisatges pastorals i còsmics. Juan Manuel Freire

Conegut pel gran públic com a actor ('Benvinguts a la família'), Leïti Sene presenta el seu vessant musical en solitari després de donar-se a conèixer amb SamxSen. L’EP de debut del català té un buscat so internacional, amb gairebé la totalitat de les seves lletres en anglès. La seva característica veu i manera de rapejar fan augurar un futur prometedor. Ignasi fortuny

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

Després del seu comiat del 2010, la institució protopunk de Cornellà torna a la vida i entrega el seu primer disc en 24 anys. Tot segueix al seu lloc: la lírica suburbana passada de rosca, el nihilisme social, el so de garatge i el ‘delirium tremens’ vocal deMorfi Grey, supervivent al costat del baixistaJordi Pujadas. Un gust. J. B.

Corea té nova banda. I quina banda. Un octet ambNiño Josele, Jorge Pardo, Marcus Gilmore... Amb ells treu rendiment a la barreja de flamenc, bossanova i rumba cubana que Corea ha convertit en un estil en si mateix. Com sempre, tot flueix sense màcula ni esforç aparent, però també sense gaire sensació de vertigen. I Rubén Bladeshi col·labora. Roger Roca