Anar al contingut

CRÒNICA

Toto, pols contra el temps al Fòrum

El grup californià va reviure el seu 'arena rock' virtuós, esquitxat per èxits com 'Hold the line', 'Rosanna' i 'Africa', en la seva gira de 40è aniversari

Jordi Bianciotto

Toto, pols contra el temps al Fòrum

Com tantes altres bandes històriques del rock americà, Toto s’ha prodigat poc pels nostres escenaris (el seu debut a Barcelona va ser en el tardà any 2006 a Razzmatazz), però resulta interessant veure com d’un dia per l’altre pot sortir de sota de les pedres un públic que s’ha mantingut durant dècades en estat latent i que, per un carril aliè al de les modes, omple un local com l’Auditori del Fòrum, amb uns 3.000 seients. Així va ser aquest dimecres en la cita final del festival Guitar BCN, una nit perquè els degustadors dels fins instrumentistes del rock s’ho passessin d’allò més bé.

Sí, Toto, que celebra el seu 40è aniversari, sempre va ser un club de virtuosos, però des de la primera cançó, ‘Devil’s tower’ (una de les inèdites del recent llançament ‘Old is new’), va quedar clar que seria un error catalogar-los com a mercenaris d’estudi impossibilitats per a una execució vibrant. Les seves cançons i la seva estètica sonora podran agradar més o menys, però són músics que toquen amb tanta tècnica com cor, i saben el que s’ha de fer perquè un auditori rugeixi de plaer. Al seu repertori no li falten ganxos populars, com ‘Hold the line’, segon tema de la nit: AOR canònic, de melodia diàfana i tensió entre la guitarra de Steve Lukather i els dos teclistes, un d’ells, el també membre fundador Steve Porcaro.

Steve Lukather, el líder

Lukather va exercir de líder i va desplaçar fins i tot el cantant, Joseph Williams, a l’entonar peces com la balada 'I will remember’ i lluir una aclaparadora inventiva en harmonies inusuals i pinzellades solistes. Allà, un punt culminant el va posar la instrumental ‘Jack to the bone’, tema entroncat en un ‘jazz-fusion’ amb manxa ‘funky’, limítrof tant amb Steely Dan com amb l’estilisme d’un Jeff Beck. Sonoritat d’un altre temps, com, en un altre sentit, els èxits ‘Rosanna’ o ‘Make believe’. I una cançó que va ser ‘hit’ en la veu de Michael Jackson, ‘Human nature’, cofirmada per Steve Porcaro i que es va colar en el bloc acústic.

Factor negre i preciosisme desendollat, ‘arena rock’ de neta factura (‘Girl goobye’) i una incursió en territori prog en la cançó de la pel·lícula ‘Dune’. Però quan Lukather va voler homenatjar el seu ídol de les sis cordes, no va elegir un ‘guitar hero’, sinó George Harrison, pilotant un sentit ‘While my guitar gently weeps’. I així vam arribar al seu principal èxit, ‘Africa’, en què el públic no es va posar a cantar la tornada, sinó el fraseig de teclat, un indicador que la construcció del ‘hit’ pot passar per camins escrutables.