Anar al contingut

FIGURA CAPITAL DE LA MÚSICA DEL SEGLE XX

João Gilberto, el revolucionari tranquil de la bossa nova

El cantant i guitarrista mor als 88 anys deixant un llegat de gravacions mítiques del gènere, com 'Chega de saudade', 'Garota de Ipanema' i 'Corcovado'

Jordi Bianciotto

João Gilberto, el revolucionari tranquil de la bossa nova

ARI VERSIANI

La cançó ‘Chega de saudade’, bàlsam contra l’enyorança, havia sigut gravada primer per Elizete Cardoso, però va ser a través del cant sigil·lós de João Gilberto i del seu toc de guitarra com es va convertir en una cosa diferent i va crear una nova estètica musical. Començava així a esbossar-se, el 1958, la bossa nova, un gènere definit tant pels seus autors primigenis, amb António Carlos Jobim i Vinícius de Moraes al capdavant, com pel tarannà suau i innovador que li va imprimir Gilberto, el primer dels seus intèrprets.

João Gilberto, mort aquest dissabte a casa seva a Rio de Janeiro als 88 anys d’una causa no divulgada, representa la quinta essència de la bossa nova amb la seva veu de “cantant refredat” (així el van qualificar en els seus inicis) i la seva ‘batuda’ de guitarra. En el terreny vocal, Gilberto bevia del cool jazz i de l’estil càlid i precís, sense ‘vibrato’, d’un Chet Baker. A les sis cordes, esbossava harmonies audaces i obria espais de llibertat d’una manera que va sorprendre Jobim. El seu estil representava una ruptura amb la samba-cançó imperant.

Trilogia baptismal

Bahià de la localitat de Juazeiro, que el va veure néixer el 10 de juny de 1931, es va establir a Rio, on el 1959 va publicar el seu àlbum baptismal, 'Chega de saudade', amb majoria de composicions alienes (Jobim, Lyra, Barroso) i un parell de pròpies, 'Hô-ba-la-la' i la juganera 'Bim bom'. A aquest disc el van seguir dos més igual de determinants, cosa que va donar lloc a una trilogia fundacional de la bossa nova: ‘O amor, o sorriso i a flor’ (1960, que incloïa ‘Samba de uma nota só’ i ‘Corvocado’) i ‘João Gilberto’ (1961, amb una altra perla: 'Insensatez').

Aquella música va començar a seduir audiències nord-americanes selectes: el 1962, Gilberto actuava al novaiorquès Carnegie Hall davant d’un públic en què figuraven Miles Davis, Dizzy Gillespie i Tony Bennett. Però va ser dos anys després quan el disc ‘Getz/Gilberto’, trobada amb el saxofonista Stan Getz, que ja havia flirtejat amb la música brasilera de la mà de Charlie Byrd i Luiz Bonfá, va precipitar un fenomen popular. Un part conflictiu: Gilberto, un tipus temperamental, de canvis bruscos d’humor, menyspreava Getz i l’hi feia saber, i la gravació va prosperar gràcies a les acrobàcies diplomàtiques de Jobim.

El productor de l’àlbum, i amo del segell Verve, Creed Taylor, se la va jugar quan va suprimir la part vocal del guitarrista a 'The girl from Ipanema' (la versió del 'single') i va deixar sol la veu del seu (per poc temps) dona Astrud, una cantant no professional. Un encert: el ‘hit’ va ser fulminant. Gilberto va contreure en aquella època segones núpcies amb Miúcha, la cantant amb qui va tenir la primera dels seus tres fills, Isabel, la també artista Bebel Gilberto.

La nova generació

La bossa nova va obrir una refinada falca en els gustos del públic anglosaxó en una dècada, la dels 60, dominada pel pop. Gilberto es va atrevir amb els boleros, com 'Bésame mucho’, en un àlbum gravat a Mèxic el 1970, que va anar seguit d’altres obres substancioses: 'João Gilberto' (1973, amb 'Águas de março') i 'Brasil’ (1981, trobada amb Caetano Veloso, Maria Bethânia i Gilberto Gil). Encara l’any 2000, un Gilberto prop dels 70 publicava una altra obra, ‘João, voz e violão’, en què va fer seva una brillant peça, ‘Desde que o sambe é samba’, de Veloso, productor del disc.

Aquest va ser l’àlbum que va presentar en el que va ser el seu molt tardà primer concert a Barcelona, l’11 de juliol del 2000, al Teatre Grec. Una nit d’intensitat poc menys que mística, on la seva veu i la seva guitarra nues van hipnotitzar el públic i només se les van tenir amb l’insolent cant d’un grill que per poc desconcentra el mestre. Nit exquisida, com la del 9 de juliol del 2003 a l’Auditori. João Gilberto s’acostava al seu comiat escènic, ja que els seus últims concerts van ser el 2008, abans que el seu nom esquitxés la premsa a propòsit de depriments conflictes familiars i problemes econòmics i de salut. Res que pugui eclipsar el magnetisme de la seva obra.

Temes: Música