ENTREVISTA

Carlos Núñez: "Hem tingut un trauma amb la música d'arrel a l'associar-la a la guerra civil i al franquisme"

El músic gallec comparteix escenari amb els llegendaris The Chieftains, 30 anys després de la seva primera trobada, en el marc del Festival de Pedralbes

zentauroepp48916604 barcelona 03 07 2019 entrevista a carlos nu ez en la habitac190703192654

zentauroepp48916604 barcelona 03 07 2019 entrevista a carlos nu ez en la habitac190703192654 / ALBERT BERTRAN

6
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto

Fa tres dècades que un jove Carlos Núñez va col·laborar per primera vegada amb The Chieftains, institució del folk irlandès i còmplice del músic gallec en molts altres projectes al llarg dels anys. Després d’haver publicat un llibre amb poder per crear afició, ‘La hermandad de los celtas’ (Espasa), Núñez se cita amb el grup encapçalat per Paddy Moloney aquest dijous al Festival Jardins de Pedralbes.

¿S’han trobat per oferir només dos concerts, Madrid i Barcelona?

Sí, a Galícia no ho fem, curiosament. No hi ha espais adequats. Allà tenim una desgràcia: hi ha una obsessió per posar diners públics en el pop i el rock. Així, ens hem inventat un altre sistema: la gira ‘Lugares màgicos’, en un castell medieval, una catedral, un parador... Galícia està una mica despistada des de fa uns quants anys. Per això estic decidit a posar tota l’energia perquè els festivals cèltics siguin plataformes per a aquestes músiques, que no tenen una sortida fàcil. Aquest estiu, en el de Lorient (Bretanya), farem un gran concert amb Alan Stivell, el Bagad Cap Caval, banda bretona, i dolçainers d’Àvila i d’Alacant. Celtes, celtibers i ibers, com diu l’Alan.

¿Galícia és rigorosament un país celta, com Irlanda, Gal·les o Escòcia?

Això li vaig preguntar al catedràtic Martín Almagro, de la Complutense: “mestre, ¿qui eren els celtes?”. ¿Els que fa 2000 anys els romans i els grecs van dir que eren celtes? Perquè els van veure a Espanya, França, Itàlia... i no els van veure a les illes Britàniques. ¿O els celtes són els que avui parlen llengües celtes? ¿O els que viuen en llocs on es van parlar llengües celtes? I em va respondre: “Carlos, ¿tu qui ets? ¿El nen que als cinc anys gatejava, que als vuit anys començava a tocar la flauta o el que avui està fent concerts?” Avui la visió sobre els celtes és molt més oberta. I està clar que no és un invent. Jo mateix estava convençut que podia ser només un bonic imaginari creat en el segle XIX. Però té molta més molla.

"De tota la vida sabem que el món celta es va nodrir del Mediterrani: la lira de Panoràmix a ‘Astèrix’ ve d’allà, igual que la mateixa gaita"

¿Llavors, quin és actualment el món celta?

Jo crec que està en contínua reinvenció, i creixent. De tota la vida sabem que el món celta es va nodrir del Mediterrani: la lira de Panoràmix a ‘Astèrix’ ve d’allà, igual que la mateixa gaita. L’Atlàntic ho ‘celtitzava’ tot, ho feia a la seva manera. Pot ser que l’Atlàntic tiri més cap a un món més màgic, i el Mediterrani, cap a les ciències exactes. Són dues energies que veus com a la península Ibèrica van interactuar, i per això tenim unes músiques meravelloses. ¿Quin és el problema? Que Madrid, des dels anys 80, desconnecta del seu nord.

¿A quin nord es refereix?

A tot el nord ibèric. L’etnomusicòleg Miguel Manzano va descobrir la ‘diagonal imaginària’: si traces una línia des de Huelva fins al Pirineu, incloent-hi Catalunya i, fins i tot, les Balears, d’allà al nord és el món de la gaita, les flautes i les dolçaines, i cap a baix, el món de les guitarres. A Madrid, amb la ‘movida’, es va entendre que ser modern era copiar els anglesos i nord-americans i fer rock’n’roll. I això té conseqüències: si una capital desconnecta de la meitat de la lluna, la deixa oculta en els mitjans i en els poders fàctics, però continua sense deixar d’existir. Però estic esperançat, perquè veig que la gent jove ja comença a tornar de tot això.

Es registren senyals de cansament respecte a l’hegemonia de la música anglosaxona.

Crec que sí. La gent jove ja no té aquella al·lèrgia a les gaites i a les músiques tradicionals.

El folk impregna una escena que era indie pop o rock: de Nacho Vegas a Los Hermanos Cubero passant per Maika Makovski o Lorena Álvarez.

Estan passant coses molt interessants en el món indie. Fins i tot la mateixa Rosalía, reivindicant el flamenc des del pop. I, després, artistes com Amaia, d’‘OT’, interpretant una nadala asturiana amb una pandereta, o Salvador Sobral, cantant alguna cosa en eusquera... Trobem les magnes paraules de Dylan en el discurs del Nobel, amb les quals aconsellava els joves que beguin de les seves arrels abans de ficar-se en músiques contemporànies. Als Estats Units això és molt present. La gent valora el que és antic. A Espanya, hem tingut un trauma amb la música d’arrel a l’associar-la a la guerra civil i al franquisme.

"Estan passant coses molt interessants en el món indie. Fins i tot la mateixa Rosalía, reivindicant el flamenc des del pop”

¿Se sent tan músic com teòric de la música o activista del ‘celtisme’?

Vas aprenent. A mi la tradició m’ha guiat en el sentit de cercar les connexions. Em vaig adonar de tot això quan era molt nen, des que vaig tocar amb The Chieftains. Hi ha gèneres en què és al contrari, com el flamenc: “això és molt difícil”, “només nosaltres podem tocar-lo”, “s’ha de néixer gitano per tocar això”... En la música celta és el contrari: disfrutar de les connexions disfrutant doblement de les diferències. I així anem fent sistema, i venim al Palau tots els anys i ja no s’ha de parlar; ens mirem als ulls i ja està.

Va tenir la seva primera trobada amb The Chieftains als 13 anys.

Me’ls va presentar Antón Seoane, de Milladoiro, a l’acabar un concert a Vigo.  Dos anys després, em vaig retrobar amb Paddy (Moloney) a Bretanya. Va ser important no només per ensenyar-li les boniques melodies nostres, sinó també perquè nosaltres féssim l’esforç d’aprendre a tocar música irlandesa. I d’allà a l’escocesa, la gal·lesa... Totes són diferents. Vam haver de passar per tot això. Amb 18 anys, poder entrar al barco pirata de The Chieftains va ser una cosa...

¿Barco pirata? ¿Perquè naveguen sota una bandera no homologada?

Exacte; eren navegants que no rebien cap ajuda d’Irlanda, que era un país dur amb els seus músics, que no els donava subvencions ni ajuts. Van haver de fer que la música irlandesa funcionés dins del xou americà. La música de The Chieftains ja va fer el viatge d’anada i tornada i es nota en el seu humor, en les seves facècies i perquè mai t’avorreixes amb ells. I després, una cosa meravellosa que em van ensenyar van ser les col·laboracions. Paddy agafava el telèfon i parlava amb Mick Jagger o Van Morrison. ¡Això, jo ho vaig veure! Col·laboracions no només per guanyar públic, sinó perquè eren una cosa molt ‘celtic’.

Va gravar amb ells en discos com ‘Santiago’ (1996), juntament amb Ry Cooder, Linda Ronstadt i Los Lobos.

Que inclou músiques de Cuba. ¡The Chieftains van portar Ry Cooder a Cuba un any i mig abans que fes ‘Buena Vista Social Club’! Ell va connectar amb Cuba gràcies al fet que Paddy el va portar allà. Tot i que no ho digui, es va fixar en tot allò i després va fer ‘Buena Vista’. Sí, The Chieftains són al darrere de moltes coses meravelloses.

Notícies relacionades

I amb Paddy Moloney al capdavant.

A punt de complir 81 anys i en forma. L’altre dia, a Madrid, va estar tocant com un campió.