Anar al contingut

ENTREVISTA

Maria Rodríguez Soto: «L'horror forma part de la maternitat»

L'actriu brinda el seu embaràs real a la pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet 'Els dies que vindran'

Beatriz Martínez

Maria Rodríguez Soto: «L'horror forma part de la maternitat»

RICARD CUGAT

Quan va saber que seria mare, Maria Rodríguez Soto va rebre una proposta molt especial per part del director Carlos Marqués-Marcet, amic proper de la família que havia dirigit a la seva parella, David Verdaguer a ‘10.000 km.’ i ‘Tierra firme’: ¿per què no fem una pel·lícula sobre el procés d’embaràs? Així, els tres van formar un equip creatiu per compondre una ficció a mig camí entre l’experiment, el drama intimista i la reflexió social que gira entorn de les incerteses que genera el naixement d’una nova vida a dia d’avui. ‘Els dies que vindran’ es va convertir en la gran triomfadora del Festival de Màlaga passat, on va aconseguir tres premis: el de pel·lícula, direcció i actriu protagonista.

Es tracta d’un projecte molt especial en què es barregen la realitat i la ficció. ¿Com van decidir separar una cosa d’una altra?

Des del principi vam tenir clar que seria una pel·lícula, no un documental. I que hi hauria una sèrie de línies vermelles. Per això vam crear personatges diferents a com som, amb els seus conflictes i característiques particulars. L’únic avantatge que teníem és que estàvem embarassats de veritat, i això no s’havia de fingir.

¿Quins temes volien tractar a la pel·lícula?

Teníem clar que volíem parlar dels diferents rols entre homes i dones en un embaràs. Què es troba un i un altre, com entren en conflicte les dues parts. És un xoc molt fort entre feminitat i masculinitat, perquè la dona es converteix en el centre i l’home no és capaç d’entendre gaire bé què li passa per dins.

A la pel·lícula apareix una cinta de vídeo que registra el seu naixement. ¿Com es va incorporar aquest material i quina dimensió va acabar aportant?

Els meus pares van fer una pel·lícula del part i jo l’he vist des que tenia cinc anys. Però em feia vergonya comentar-li al director que existia aquesta gravació. Quan l’hi vaig dir es va tornar boig i crec que va ser llavors quan va veure clara la seva pel·lícula i el concepte del pas del temps es va convertir en un dels protagonistes. Ja no era només comparar homes i dones, sinó comparar generacions, com arribem al món, com creixem, com ens reproduïm i com t’acabes veient reflectida en el mirall dels teus pares.

¿Creu que es tracta d’una pel·lícula generacional? ¿Quines particularitats té la seva generació a l’hora d’enfrontar-se a la maternitat?

Jo crec que se’ns ha donat l’oportunitat de preparar-nos molt i de treballar poc. Així que estem en una mena de llimbs, perquè ens costa actuar i pensem massa: teoritzem molt, però la pràctica ens fa por. Creixem més tard, l’adolescència s’allarga, els trenta són els nous vint. Tot es retarda, tot es posposa. Potser també tenim un punt d’immaduresa, de covardia, de no atrevir-nos, però el sistema tampoc ens ho posa fàcil.

La pel·lícula acaba just en el moment en què començaria la conciliació. Si hi hagués una segona part, ¿com creu que s’abordaria aquest tema?

No sé com s’abordaria. Però per començar, el procés del postpart és molt dur, horrible. Jo vaig tenir la sort de cedir-li la baixa a David perquè em va sortir feina i això em va donar una altra perspectiva de les coses. Però és un moment molt complicat d’acceptació de la teva nova realitat, de tu mateixa, tens les hormones muntant una festa dins del teu cos i no veus més enllà de la casa i de la mamella.

¿Com creu que el cine ha representat la maternitat i què aporta ‘Els dies que vindran’?

Jo crec que la visió general és que és un món de roses, flors i que tot es veu meravellós. I és veritat, però també cal ensenyar l’altra part, perquè quan estàs embarassada et pots arribar a sentir com una merda, i es genera una culpabilitat. Quan tens el nadó i estàs atabalada, també. Així que també és bo explicar la maternitat des del punt de vista de l’horror i la negativitat, perquè formen part del procés.

És el seu primer paper important en cine, tot i que té una extensa trajectòria teatral. ¿Què ha suposat aquesta pel·lícula per a vostè?

Quan vam començar a rodar no era conscient de la importància que tindria per a mi. Al principi era tot com una espècie d’experiment casolà, no ho vaig viure com el gran projecte de la meva vida, però sí que em vaig adonar que tenia molt per aprendre, que els registres cinematogràfics i teatrals són completament diferents. Soc molt feliç per haver tingut l’oportunitat de descobrir aquest univers, de crear, de poder estar implicada. Ha sigut un regal.