Anar al contingut

ENTREVISTA

Seymour Hersh: «És més fàcil fer la guerra contra la gent de color"

El gran periodista d'investigació nord-americà, que amb a penes 30 anys va descobrir la matança de My Lai al Vietnam, publica les seves memòries

Ricardo Mir de Francia

Seymour Hersh: «És més fàcil fer la guerra contra la gent de color"

Seymour Hersh s’ha passat la vida buscant a les clavegueres del poder nord-americà, una feina que li ha servit per convertir-se en el periodista d’investigació més cèlebre de l’últim mig segle. Amb a penes 30 anys, va descobrir la matança de My Lai al Vietnam i va ser el primer a informar dels bombardejos sobre Cambodja. Va destapar l’espionatge de la CIA en sòl nord-americà contra els activistes contra la guerra i la trama del cop contra Salvador Allende a Xile. Els seus articles van servir perquè els EUA restringissin el seu programa d’armes químiques. I, més recentment, va alertar sobre la fal·làcia de les armes nuclears a l’Iraq o va donar a conèixer les tortures a la presó d’Abu Graib

Als seus 82 anys Hersh continua treballant en un despatx modest i caòtic del centre de Washington, que suggereix qualsevol cosa menys una personalitat metòdica. A sobre de l’ordinador té una foto burleta de Henry Kissinger  menjant i, en una cantonada, el seu llibre manuscrit i mai publicat sobre Dick Cheney, una altra de les seves bèsties negres. Hersh parla pels descosits i canvia de tema a la mateixa velocitat amb què recupera vells episodis de la seva carrera o acoloreix el relat amb un inesgotable arc de Sant Martí de blasfèmies. A Espanya acaba de publicar ‘Reportero. Memorias del último gran periodista americano’ (Península), un gran retaule sobre el periodisme i els draps bruts de la història. 

¿Quants carrers li han dedicat als Estats Units?
(Riu) ¿Està fent broma? No, cap. Em continuen posant a parir. L’última vegada, la setmana passada. Encara se’m critica molt.

Però vostè ha fet un enorme treball de servei públic...
Quan vaig aconseguir la història de My Lai, tenia també la còpia de l’acusació contra un home que havia matat 109 vietnamites i, tot i així, em va costar sis setmanes publicar l’article. És veritat que vaig deixar un servei públic, però no oblidi que també hi va haver per a mi fama, fortuna i glòria. Sabia que, si ho publicava, tindria una recompensa. 

Va guanyar el Pulitzer...
Jo vaig créixer a Chicago. Els meus pares eren immigrants d’Europa de l’Est. A casa no parlaven anglès, sinó ídix. No sabien res d’Amèrica. El meu pare va morir de càncer quan jo tenia 15 anys i em vaig fer càrrec de la tintoreria familiar fins que vaig anar a la universitat quatre anys després. Allà vaig aprendre alguna cosa sobre el món. Sent un nen al capdavant del negoci vaig entendre que la meva vida seria millor que la del noi negre que planxava les camises. La meva pell era blanca, la seva negra. Li dic això perquè la guerra al Vietnam va ser una guerra racista. Des de la segona guerra mundial sempre ha sigut així. L’excepció va ser Clinton a Kosovo. Va ser el primer president americà a bombardejar gent blanca. Sempre hem fet el mateix. És més fàcil anar a la guerra contra la gent de color. 

"La diferència entre Trump i la resta és que abusa del poder obertament"

S’ha passat la vida investigant abusos de poder i violacions dels drets humans. Amb Nixon, Ford, Reagan, Clinton, Bush, Obama... ¿Quin patró ha trobat?
Sempre és el mateix, res canvia. Poder i mentides. El primer mandat sempre està centrat en la reelecció. És l’únic que preocupa a Trump. ¿Què és per a ell Veneçuela? No li importa res, però enderrocar Maduro potser li donaria uns vots a Florida, tot i que com que s’ha tornat massa complicat, ha abandonat la missió. Ara pensa que, fent soroll contra l’Iran, podria aconseguir alguna cosa, però la majoria de nord-americans no volen cap altra guerra. L’única diferència entre ell i la resta de presidents és que Trump abusa del poder obertament. Jo el descric com un nen de tres anys amb rebequeries contínues. És com un nadó. 

Imatge d’arxiu de Hersh / Arxiu

¿Preferia Obama? 
La política d’Obama no va ser gaire millor. Donava gust sentir-lo, però jo em vaig rendir en el segon mandat. La meva història favorita sobre la caça de Bin Laden és quan van dir que l’havien enterrat al mar amb una cerimònia islàmica. Jo em deia, ¿de veritat volen que creguem que tots els portaavions americans tenen un imam a bord? La premsa estava desesperada per obtenir-ne detalls i els en van donar molts, tot i que després van haver de rectificar perquè no portava a sobre un kalàixnikov, ni mirava pornografia ni llegia llibres en anglès. 

Està dient que hi va haver moltes mentides en el relat sobre la mort de Bin Laden...
Van construir un relat fantasiós per impulsar la reelecció d’Obama. Van dir que havien arrestat algunes de les dones de Bin Laden. Doncs, bé, on són, mai més es va saber. Els serveis d’intel·ligència pakistanesos van fer tota la feina. Osama era el seu presoner de guerra. El tenien tancat a la finca d’Abottabad. 

"No hi ha articles sensacionals si la història no és sensacional"

¿Què hauria guanyat la Casa Blanca inventant-se una versió alternativa?
Vam trencar l’acord que teníem amb els pakistanesos. La idea era que el matéssim, cosa que vam fer, però no havíem de dir que el vam capturar al Pakistan. S’havia de dir que va morir en un bombardeig amb drons a les muntanyes de l’Hindu Kush, entre l’Índia i el Pakistan. 

¿Quin impacte han tingut tantes mentides en la seva estima pels EUA? ¿És vostè un patriota o un dissident?
Jo vaig arribar al periodisme per accident, perquè algú em va oferir una feina per ser reporter de successos. No tenia connexions ni havia estudiat a Harvard. Als 23 anys treballo de 'freelance' i trobo la història de My Lai, que em permet ficar els dits a l’ull a un president republicà que odia tot el que jo defenso. A canvi aconsegueixo fama i fortuna. ¿Vols que m’enfadi amb el meu país? ¿Potser no soc un nord-americà lleial? L’hi vaig dir un dia al Pentàgon a un general. Em para i em diu: ‘¿per què has escrit aquesta història?’. I jo li vaig respondre: “pot ser que tu tinguis tres estrelles i jo no tingui res, però el meu article era cert i aquesta és l’essència d’aquest país”. Ningú és més lleial cap aquest país del que jo he sigut.

¿No es veu llavors com un dissident a l’estil Noam Chomsky?
No, no soc un dissident. M’he trobat alguna vegada amb Chomsky i el respecto molt, és brillant. Però jo no tinc res més que respecte per aquest país, que et concedeix unes llibertats immenses. 

"No soc un dissident. No tinc res més que respecte pel meu país, que et concedeix unes llibertats immenses"

¿Com se les enginya per trobar sempre fonts a l’aparell de seguretat, la CIA o l’Exèrcit? 
Hi ha articles que podria haver escrit, però no ho vaig fer per protegir les meves fonts. I elles ho saben. Si he escrit aquestes memòries és perquè no podia protegir les fonts del meu llibre sobre Dick Cheney, en el qual feia quatre anys que treballava. A l’editorial li ha costat molts diners i jo he hagut de renunciar a un contracte de set xifres. 

Segueixi, seguexi...
No li explicaré els meus secrets, però li donaré una versió abreujada d’això. Si ets un general de dues estrelles i et retires és perquè algú et va impedir continuar ascendint. Si treballaves per a la infanteria no m’importes, però si eres a prop de les decisions polítiques, ets un dels meus. Deixo sis mesos perquè s’avorreixi i llavors aparec. Una altra cosa que faig és seguir els obituaris, que et donen detalls autobiogràfics. Aquests obituaris em van permetre conèixer la família d’una font involucrada en l’enderrocament de (Salvador) Allende. M’enviava cartes anònimes, però mai publico res excepte que sàpiga qui és la font. Li vaig donar les condolences a la seva família i un dia em va escriure la seva filla per dir-me que el seu pare guardava un parell de caixes plenes de material. Va ser com a les pel·lícules, vaig trobar un munt de coses interessants. 

Al llibre critica les reticències dels mitjans, particularment ‘The New York Times’, a publicar temes que comprometen la reputació dels EUA. 
Ni que ho digui.

¿Són els mitjans una plataforma de canvi o guardians de l’’statu quo’? 
Déu meu, estic negre amb ‘The New York Times’. Tots els dies empenyen cap a la confrontació amb l’Iran. ¿Anem a una guerra? T’asseguro que si hi ha algú que no vol la confrontació és Trump perquè és prou llest per saber que enfonsaria les seves opcions de reelecció. És completament irracional la nostra hostilitat envers l’Iran.

Seria possible publicar les seves històries actualment...
No. La premsa ha canviat molt, no hi ha diners. He tingut molts problemes per publicar sobre Síria, els atacs químics o la mort de Bin Laden. Fins i tot amb els meus col·legues. Et diuen: ‘nosaltres publiquem una altra cosa, deus estar equivocat’ (riu). Dos anys després no hi ha més història. S’acaba amb les filtracions interessades que van publicar la primera setmana. Avui seria impossible publicar a ‘The New York Times’ un article crític amb Trump i que els seus seguidorss’ho creguin. ¿Per què? Perquè el diari té una línia molt clara contra Trump. Viuen dels seus tuits i no informen del que importa, com els profunds canvis que està fent en la burocràcia. 

"No existeix l’objectivitat. Tothom té opinions personals i no per això has de distorsionar la realitat"

Vostè mai va ocultar les seves opinions polítiques ni va tenir objeccions a defensar les causes en què creia. ¿Confonen alguns periodistes l’objectivitat amb la equidistància?
No existeix l’objectivitat. Jo soc demòcrata, però el fet de tenir opinions personals, no treu que vegi les coses des d’un prisma professional i sigui capaç d’avaluar fredament els fets. Len Downie, que va ser mànager executiu de 'The Washington Post’, pensava diferent. Creia que el periodista no ha de tenir opinions personals. Però això és una bogeria, tothom les té i no per això has de distorsionar la realitat. 

La presidència de Trump es percep a Washington com una nova edat d’or del periodisme, semblant a la del 'Watergate'. ¿Per què no escriu sobre Trump?
Hauria de veure les dificultats que estic tenint per publicar. Vaig haver d’anar a Londres i a Alemanya perquè em publiquessin alguna cosa. Un dels meus problemes avui és que soc car. Es tarda molt a completar la classe d’històries en les quals treballo i els editors acaben cansant-se de gent com jo. I els entenc. Els dius que tens una història important, que et passaràs sis mesos treballant-hi, que els costarà 50.000 dòlars i després hauran de verificar-ho tot, els amenaçaran amb querelles i perdran subscriptors. Et pares i penses ¿qui collons necessita algú com jo? Si pogués, no escriuria sobre Trump, sinó sobre el que van fer els demòcrates després que guanyés. 

¿Parla sobre la suposada conspiració per enfonsar-lo? 
Sí, i té molt de veritat. Primer ho ha d’investigar el Govern i després jo escriuré del que la premsa no va fer. 

Els seus crítics diuen que s’ha tornat molt conspirador, que ha perdut el cap...
Fapoc el ‘New York Review of Books’, em va destrossar. Deia que soc un gran reporter, però que els meus mètodes són horribles, que menteixo, que amenaço la gent al telèfon. I jo penso, però ¿potser es creuen que pots trucar a un ministre, a un general o un veterà de la CIA i amenaçar-lo? No entenc com poden publicar merdes d’aquest calibre. I després hi ha la història de Snowden. Durant molt temps la NSA recollia tot fora dels EUA, però respectava les comunicacions dels nord-americans. Després de l’11-S van canviar les regles. Ara poden escoltar totes les converses dels nord-americans. Snowden s’assabenta que la recol·lecció ja no discrimina, pensa que és il·legal i ho fa públic. Els 50.000 empleats de la NSA sabien des de fa anys que s’està violant un dels principis bàsics de la Constitució. ¿Com em parlen de conspiracions?

"My Lai potser va servir perquè la gent s’adonés que nosaltres no fem la guerra millor que d’altres"

El llibre és molt periodístic. Gairebé no parla de la seva família ni de la seva vida fora del periodisme. D’altres haurien aprofitat per engrandir el mite...
La meva dona és psicoanalista, té una consulta a Washington des de fa molt temps. Un dia em va trucar Brad Pitt, volia preguntar-me algunes coses per a una pel·lícula sobre periodistes. Es va oferir a venir a casa meva amb Angelina Jolie. Jo vaig trucar a la meva dona i l’hi vaig dir. Em va respondre: ‘¿estàs boig? Tothom se n’assabentarà, inclosos els meus pacients.' Després hi ha un altre punt que té a veure amb la seguretat. Fa anys vaig publicar un article a la portada de ‘The New York Times’ acusant (Manuel) Noriega d’haver assassinat un dels seus principals rivals. Li diré que la història no em va servir per fer amics entre alguna gent molt dura. 

¿Ha aconseguit que es faci justícia amb algun dels seus articles? Perquè ni Kissinger, ni Bush o Cheney van pagar mai pel que van fer, per posar-ne alguns exemples. 
Sembla increïble, ¿veritat? No hi ha justícia per als poderosos. My Lai potser va servir perquè la gent s’adonés que nosaltres no fem la guerra millor que d’altres. Crec que el llibre sobre Kissinger va ser important, la història em jutjarà més per aquest llibre que pels altres. Noam Chomsky em va escriure dient-me que era el millor llibre sobre política exterior contemporània que ha llegit. 

¿Com li agradaria que el recordessin? 
I a mi què m’importa. Als estudiants de periodisme sempre els dic dues coses: s’ha de llegir abans d’escriure i t’has d’apartar del mig per deixar lloc a la història. No hi ha res sensacional en un article si la història no és sensacional. 

Temes: Llibres