Juan Luis Guerra, inesgotable poder llatí al Sant Jordi

Al món de Juan Luis Guerra, el cop de maluc ara es creua amb l’espiritualitat mentre, extramurs, la música llatina de masses pateix sacsejades que Déu n’hi do a cavall del ritme urbà. Però ni el reggaeton ni el trap han pogut, ara per ara, amb el cantant dominicà, la unitat de mesura del qual continua sent el sensual romanticisme de la bachata i el merengue, amb poder per enamorar i fer ballar audiències encara àmplies, com les 12.000 persones que van acudir ahir a la nit al Palau Sant Jordi.

Clientela fidel que Guerra manté a un règim alimentari escàs (últimes visites a la ciutat: 2015 i 2008) i que va ser compensada amb un senyor concert a cavall dels èxits d’ahir i avui. El punt de partida el va posar ‘Literal’, un disc notable llançat fa només tres setmanes, que va subministrar la primera cançó, ‘I love you more’, animada lloança a una nòvia “que es un ruiseñor” i als seus “besitos tiernos de melocotón”. Juan Luis Guerra, cantant a l’amor a ritme lleuger, en un escenari amb il·luminació de coloraines, intensos vermells, granats i blaus, i molt ben acompanyat per la quinzena de músics dela renovada versió del seu grup de sempre, 4.40, amb cors desperts i metalls vibrants.

Amb Diego Torres

¿Per què deixar els ‘hits’ per al final? No va trigar a caure ‘Ojalá que llueva café’, el seu talismà de l’èxit, de 1989, després del qual es va delectar enumerant les banderes que tenia a la vista, la dominicana entre aquestes. “Veneçuela, Colòmbia, Puerto Rico, Perú, Mèxic... ¿Quants volen cantar bachata? ¿Quants enamorats?”. La filigrana melòdica de ‘Bachata rosa’ va obrir pas a un convidat d’un país no esmentat, l’Argentina, l’“amic Diego Torres”, que es va agenciar diverses estrofes amb poder vocal. El ventall de ritmes de Guerra és ampli i saborós: incursions sense complexos en territori salser amb ‘Razones’, i en el calipso amb arrels veneçolanes a ‘Woman del Callao’.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

És igualment extens el catàleg de recursos lírics, ja que les coses d’estimar van conviure amb un altre tipus d’amor a ‘Para ti’: “para el que no hay nada imposible, para mi señor y salvador”, va presentar, fent compatible el cant espiritual, el bellugueig ballable i la pluja de confeti dispensada des de dos canons. No hi va haver, cal dir, més al·lusions a la religiositat en un repertori en què les estrenes es van manifestar amb certa prudència. Hi va haver temps per a la graciosa ‘Kitipún’ (“mi cuenta de ahorros, mi pasta dental / Mi guitarra Fender y mi celular / Todo lo que tengo es tuyo, tuyo, tuyo”), la incursió en la bachata de ‘Corazón enamorado’, escena de tamboret i confessió a cor obert, i la salsa triomfal de ‘Má pa lante vive gente’.

Llenguatge rítmic atemporal

Amb el seu aspecte de paio normal, alt i una mica desmanegat, amb gorra i sabatilles esportives, Guerra es va posar el públic a la butxaca donant-li tot el que podia esperar-se d’ell, sense donar-se més importància, amb simpatia però sense embafar ni provar d’impressionar, de la mateixa manera que les seves cançons poden desplegar missatges sentits i transcendents sobre ritmes lleugers que els treuen ferro. Beneït sentit de la vida tropical, expressat al final en fites que, com ‘La bilirubina’, al seu dia van arribar a incrustar estranyes paraules en el llenguatge popular. Llatinitat joiosa i compartida, per a la qual no passa el temps.