Giorgio Moroder, frenesí discotequer a Pedralbes

Allà pel 1975, els 16 minuts i 43 segons de ‘Love to love you baby’, amb la seva voluptuosa línia rítmica ‘funky’, la seva secció de cordes de seda i la veu i els gemecs de Donna Summer establien un punt d’ancoratge d’un gènere en construcció, la ‘disco music’, de la mà d’un despert cirurgià de l’estudi, Giorgio Moroder. Una nova música feta per ballar, aquí amb sentit melòdic europeu i temperament vocal americà, del fil de la qual va tirar aquest italià del Tirol del Sud per donar forma a una tremenda col·lecció de ‘hits’ a cavall, sobretot, dels anys 70 i 80.

Guru de la ‘dance music’ amb un seguici d’admiradors i col·laboradors que cobreix diverses generacions i que va de David Bowie a Daft Punk, Moroder va passar aquest dissabte pelFestival Jardins de Pedralbes per oferir un espectacle diferent, un ‘set’ de ‘discjòquei’ acompanyat de projeccions i destinat a celebrar els seus assoliments i disfrutar de la seva aura de mite vivent. “¿Qué vamos a hacer esta noche?”, va preguntar retòricament, en castellà, abans d’obrir punxant un fragment de ‘Love to love you baby’, entre imatges caleidoscòpiques id’una jove Donna Summer tocant la glòria (i l’èxtasi).

Reivindicant Limahl

Afartament de fites omplepistes: ‘Take my breath away’ (imatges de Tom Cruise a ‘Top gun’), ‘Flashdance... what a feeling’ (Irene Cara) i fins i tot ‘The neverending story’, de l’únic Limahl, amb bases rítmiques enriquides, recordant que la seva firma com a autor o productor (o les dues coses alhora) està darrere de tants i tants moments cèlebres de la cultura pop. Tenint tant material propi, va sorprendre que en la sessió s’agenciés també èxits d’artistes que, com els Bee Gees, Gloria Gaynor o Chic, no van passar per les seves mans. Es tractava de celebrar una era i l’estat mental de la música disco, efecte aconseguit si ho jutgem pel desenfrenament observat, sobretot, a peu d’escenari, on de la zona de la platea sàviament es van evacuar les cadires.

Notícies relacionades

Del narrador com a ventríloc

Guerra civil versemblant

Ambient de joiós ‘revival’ i d’adoració al mestre, que avui compta 79 anys i a qui vam veure disfrutar de la situació, alçant els braços amb teatralitat i animant a cantar les tornades de la seva vida. Entre ells, els dels seus discos en solitari, com ‘From here to eternity’, i més extensament, els de Donna Summer, la figura més associable al seu historial i a la qual vam anar tornant una vegada i una altra: van caure ‘MacArthur Park’ (Jimmy Webb), ‘Hot stuff’, ‘On the radio’, ‘No more tears (Enough is enough)’ (el duet amb Barbra Streisand) i la més trencadora, ‘I feel love’, amb la seva influent trama de sintetitzador Moog.

“Una cançó més, ¿quina voleu?”, va anar preguntant amb delit en el tram final, culminant un ‘mix’ d’hora i mitja en què es va acostar al present amb peces com aquell ‘Tom’s dinner’, de Suzanne Vega, que va recautxutar amb la veu de Britney Spears. El clímax final no el va posar un clàssic ‘disco’, sinó ‘Call me’, de Blondie, tot i que molts dels sospirs no els va causar la cançó en si mateixa (que també) sinó les imatges de l’apol·lini Richard Gere d’‘American gigolo’.