The Divine Comedy, al servei de l'art pop

Era prematur situarNeil Hannon a la casella de l’exercici d’estil, en l’eterna recreació del classicisme pop. Continua sent un creador procliu al cop de volant i al sotrac, sempre mantenint viu el seu do per a la melodia majestàtica, però prestant-se a l’aventura, a l’expansió dels seus propis límits i a la diversió. D’això últim n’hi ha en abundància a ‘l’Office politics’, agosarat doble àlbum amb fons narratiu comú, entorn del món laboral, el seu entramat de relacions humanes i la seva tendència a la mecanització.

The Divine Comedy mai ha sigut un grup de pop més, i ni tan sols la seva adscripció mediàtica, als 90, a l’imaginari ‘Brit’ ordinari era sòlida: ‘Liberation’ (1993) i ‘Promenade’ (1994) presentaven un creador de cançons que anava per lliure, un romàntic que construïa artefactes melòdics evocadors amb picades d’ullet a altres temps, encantat de deixar-se il·luminar pel jove Scott Walker i pel pop europeu, per Burt Bacharach i per Michael Nyman. Tant de temps desprès des de llavors, fa la sensació que Hannon es continua emocionant fent cançons i provant noves idees, de vegades estrambòtiques, com les plasmades a l’‘Office politics’, la seva obra estilísticament més sorprenent.

L’amenaça maquinal

Allunyant-se dels contes de fades i de les fantasies literàries, Hannon trena una espècie de musical teatral sobre la quotidianitat del lloc de treball, reflectint comportaments innobles, episodis d’estrès, brutalitats jeràrquiques i amenaces tecnològiques amb humor fi i valent-se d’una amplíssima varietat de recursos musicals. És l’àlbum més divers de The Divine Comedy i inclou seqüències que fan arquejar les celles. No tant el còmic swing acusatori de ‘Queuejumper’, que obre el disc, sinó, sobretot, l’entrada en escena del’electrònica i delssons de sintetitzador com a metàfora de les amenaces que planen sobre l’oficinista, textures aparellades amb cançons d’estil lliure: les gambades glam d’‘Infernal machines’, la robòtica de ‘Psychological evaluation’ o el retrofuturisme tocat del bolet de ‘The synthesizer centre super summer sale’. 

Swing i música disco

‘Office politics’ reserva aquesta classe de moments arriscats, així com incursions ben resoltes en altres estètiques: el swing de cine negre, amb desenllaç llatí, de ‘You’ll never work in this town again’, i l’exitòs moment disco de ‘The life and soul of the party’. Però també mostres d’un art compositiu més canònic, amb l’alt segell de l’autor, a través de la manejable malenconia de ‘Norman and Norma’, el recolliment un tant sinistre de ‘Dark days are here again’ o l’evolució dramàtica d’‘After the Lord mayor’s show’. Altres enquadraments d’un àlbum que pot desconcertar el seguidor de The Divine Comedy per acabar atrapant-lo, potser, després d’escoltar-lo uns cops més. Per Jordi Bianciotto.

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

Costa de creure, però fins ara no hi havia ni un sol disc en directe en el qual toquessin junts aquests tres fars del jazz contemporani. I ara que Paul Bley i Paul Motian ja no hi són, aquest concert, gravat el 1999, té encara més valor. Introspecció, llibertat i lirisme al cub en telepàtica i majestuosa sincronia. Per Roger Roca.

Tothom estima Lil Moss. Segurament és per la seva contagiosa energia positiva, com la que desprèn l’últim treball del català, ‘Titu’. A l’àlbum, produït entre Enry-K i Yibril Rue, Lil Moss hi reuneix una vintena d’artistes de la variada escena urbana (Khaled, Recycled J, Don Patricio...) en el que és una agradable festa entre amics. Per Ignasi Fortuny.

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Després de Dusminguet i La Troba Kung-Fú, Joan Garriga torna a marcar estil com a poeta i savi de la revetlla. La seva nova banda s’estrena amb un ‘epé’ de quatre temes a través del vals jamaicà, la rumba, la polka i la intimitat fronterera, amb l’acordió per bandera, llest per encendre aquesta nit de Sant Joan i les que vindran. Per Jordi Bianciotto.

Després d’un parell d’estimats ‘epés’, el quartet novaiorquès Crumb entrega un primer àlbum de cançons indie pop falsament lànguides, amb estranys matisos psicodèlics i lletres que delaten ansietat. Música que pot servir per abstreure’s, però que mai deixa que et relaxis del tot. Un grup per seguir de prop. Per Juan Manuel Freire.