Jenny Erpenbeck: «Les prohibicions no frenaran l'èxode de refugiats»

Jenny Erpenbeck (Berlín Oriental, 1967) ha fet del drama dels refugiats el centre de les seves novel·les. Amb ‘Yo voy, tú vas, él va’ (Anagrama; ‘Les formes del verb anar’, en català, a Angle) ha guanyat el Premi Llibreter 2019 en altres literatures, que concedeix el gremi de llibreters de Catalunya, i que ha recollit aquest dilluns en una gala al Teatre Nacional de Catalunya (TNC).

Va escriure la novel·la abans la gran crisi d’immigrants del 2015, ¿com es viu des d’aleshores el problema a Alemanya? 

En els últims anys la situació no ha millorat per als refugiats i crec que és perquè a la Unió Europea no tenim lleis adequades per garantir aquest flux i una situació estable dels refugiats per la falta de solidaritat de països com Polònia i Hongria. Continuem sense tenir una base acceptable per bregar amb aquest problema i hi ha molts voluntaris que continuen treballant amb refugiats però després de tant temps estan arribant al límit de la seva resistència personal. Alhora hi ha un auge dels partits d’ultradreta. És absurd que aquests partits estiguin instrumentalitzant i posant el focus de la seva propaganda en el tema dels refugiats vinculant-los amb l’islamisme. 

¿Per què el tema dels refugiats? 

Els refugiats i com una persona pot conservar la identitat individual enmig de canvis bruscos i tràngols en la seva biografia és el tema de les meves novel·les. Els refugiats són el gran tema d’aquest segle. El 2010, quan vaig començar a escriure, ja n’hi havia a les ciutats alemanyes, però la gent no els volia veure, per a ells es movien en un món paral·lel, al marge del nostre món quotidià. I jo he volgut veure el món des del seu angle. 

Alemanya ha vist durant la segona guerra mundial continus moviments de refugiats. ¿Falta memòria?   

Des del final de la segona guerra mundial, Alemanya ha discutit sobre la culpa, sobre el que no vam fer i hauríem d’haver fet, les conseqüències polítiques d’una estratègia que va costar milions de vides i va omplir els camps de concentració i va causar una guerra. Els meus avis paterns van emigrar com a comunistes a la Unió Soviètica, els materns van fugir de l’Est de Prússia a Berlín a l’acabar la guerra. Fer les maletes amb molt poques coses i haver de començar de nou gairebé de zero ha sigut habitual en la meva família. 

¿Què diferencia aquells dels d’avui?

En aquella època es creuaven fronteres més fàcilment que avui. Els refugiats actuals a Europa tenen molts problemes amb els passaports i visats perquè les fronteres els són molt més rígides i tot i això continuen intentant arribar a Europa, encara que sigui a costa d’enfonsar-se al Mediterrani. Les prohibicions no frenaran l’èxode, perquè es llancen al mar per defensar el seu benestar. I la nostra societat ha de preparar nous camins d’aquí a 100 anys contra les crisis que venen: ecològiques, pel canvi climàtic, i noves guerres. Avui dia, la vida humana d’un ofegat al Mediterrani té menys valor que una vida europea. Estem més pendents del rescat d’algú que ha caigut a un pou que de milers d’ofegats que a ningú li importen. 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

¿Va parlar amb refugiats per a la novel·la? 

Segueixo en estret contacte amb 10 africans, alguns amb històries tristes. Un va morir, Rashid; un altre es va tornar boig i està internat; a un altre, el meu marit i jo li hem comprat un cotxe perquè pugui fundar una empresa de taxis a Ghana; a un altre li falta només un 25% per obtenir el permís de residència: necessita aprovar un examen d’alemany i no ho aconsegueix perquè hi ha conceptes que no acaba de comprendre, com ‘fàbriques’ o ‘àtoms’, que no hi ha al seu món. Vol aprendre, però com no és menor no el deixen anar a l’escola. No té pares, ni forma de finançar-se, ni accés a subsidis públics. I mentrestant, ha estat quatre anys esperant sense poder estudiar.