ACTUACIÓ D'UN PIONER DEL HARD ROCK

Ritchie Blackmore disfruta de la seva llegenda a Fuengirola

El guitarrista britànic va recórrer amb estil i bon humor, al capdavant d'una renovada versió de Rainbow, els clàssics d'aquest grup i de Deep Purple en la primera edició del festival Rock the Coast

zentauroepp48660491 15 de junio del 2019  ritchie blackmore   rainbow en el fest190616184444

zentauroepp48660491 15 de junio del 2019 ritchie blackmore rainbow en el fest190616184444 / Irene Serrno Espejo www ireneser

3
Es llegeix en minuts
Jordi Bianciotto
Jordi Bianciotto

Periodista

ver +

El ressò de la llegenda es va poder percebre aquest dissabte a Fuengirola: matisat, però encarnant, al cap i a la fi, la més alta mitologia del rock. La generació de Ritchie Blackmore s’extingeix i, com deia a aquest diari el cantant del nou Rainbow, Ronnie Romero, el guitarrista s’ocupa de “tancar cercles”, oferint-se (ara per ara sense èxit) als seus excol·legues de Deep Purple per a un xou final, o prestant-se a recórrer als seus vells assoliments, Fender Stratocaster en mà, en comtadíssims concerts que mobilitzen els fans de tot el món.

Com el que va oferir en el suau pendent davant el mar, coronat pel castell de Sohail (d’origen medieval: tot molt Rainbow), que va acollir la primera edició del festival Rock the Coast. Feia 22 anys que Blackmore no actuava a Espanya, gairebé tants com ha estat allunyat del rock, seduït per la música acústica ultramuntana. Recinte atapeït, fans amb els ulls com plats des del moment en què va sonar la dolça veu de Judy Garland a ‘El màgic d’Oz’:“Toto, em temo que ja no som a Kansas, devem ser sobre l’arc de Sant Martí”. L’home de negre, puntejant llavors la melodiad’‘Over the rainbow’,seguint el vell ritual, llest per trepitjar l’accelerador amb ‘Spotlight kid’. “El noi que atreu tots els focus”. Ell mateix, naturalment.

De Ronnie a Ronnie

En altres temps, Blackmore podia quedar-se tancat al camerino durant hores negant-se a actuar amb llum de dia. Ara és diferent i un tènue sol mediterrani banyava encara el recinte quan va caure la saltironant ‘I surrender’. El grup que va acollirRonnie James Dio, Graham Bonnet i Joe Lynn Turner té ara aquest poderós cantant hispanoparlant, Ronnie Romero, xilè establert a Madrid. “¡Quines ganes tenia de dir això! ¡Bona nit, Rock the Coast, Espanya!”,va cridar eufòric abans que caigués ‘Mistreated’, de Deep Purple, amb tot el seu pes, el seu pols ‘bluesy’ i una vocalització soferta que el va acostar al seu cantant predilecte, David Coverdale.

Blackmore és encara capaç de recórrer els veloços frasejos melòdics més icònics, però se’l nota més a gust reposant a plaer en cada nota i deixant córrer l’aire entre elles. El seu so és únic i el seu toc neoclàssic va imprimir una imperial distinció a aquest repertori que va saltar del filo-pop ‘Since you been gone’ al canònic hard-rock de ‘Man on the silver mountain’. Caient la foscor, les portades dels vells àlbums van començar a lluir a les pantalles: el puny de ‘Rising’, el castell de conte de fades de ‘Ritchie Blackmore’s Rainbow’.

Un toc de conya                                              

Notícies relacionades

Aquest Blackmore de 74 anys ha relaxat el rictus i mentre donava despatx a trofeus com ‘Black night’ va combinar algun dels seus posats de ‘guitar hero’ (ajupit i estenent la cama esquerra) amb gestos d’humor. “¿Alguna suggerència?”, va preguntar Romero a la multitud. “¿Potser els agradaria una de Led Zeppelin?”,li va xiuxiuejar el guitarrista a l’oïda amb un mig somriure. Rock’n’roll amb els peus al terra amb ‘All night long’, i d’allà a la introducció de bateria (original de Cozy Powell) d’aquest Everest anomenat ‘Stargazer’, cançó que Ritchie mai havia interpretat a Espanya.

Ronnie Romero, cantant de l’actual formació de Rainbow, a Fuengirola / irene serrano

Romero va treure un cartell amb el número 20: els minuts que li quedaven al xou. I lluitant contra el temps, tota una metàfora, va encarar Rainbow la crema de les naus a través de ‘Long live rock’n’roll’ i de dos últims records a Deep Purple: ‘Burn’ i l’himne d’himnes, ‘Smoke on the water’, amb la seva primera estrofa cantada pel públic en un acte d’identificació col·lectiva. Escena d’adeus amb energia en l’ambient i consciència històrica. També a dalt de l’escenari: de les bambolines van sortir també a saludar dues criatures rosses que no eren sinóAutumn (nou anys) i Rory (set), els fills de Ritchie Blackmore i la seva dona i corista Candice Night, escena que ens va suggerir que aquesta tornada té alguna cosa d’assumpte de família.