El drama 'Karen' qüestiona els límits de la responsabilitat sobre els fills

Els fills solen proporcionar-nos les alegries més grans de la nostra vida però també acostumen a convertir-se en una preocupació constant:  ¿Estaran bé? ¿Seran feliços? ¿Seran bones persones?... I així podríem seguir fins a l’infinit. Ser pare consisteix a viure contínuament pendent d’ells i precisament de la paternitat, la seva responsabilitat i les decisions que prenem tracta Karen, un drama amb elements d’intriga escrits per Ever Blanchet i dirigit per Marta Gil que ha prorrogat les representacions al Teatre Gaudí fins diumenge que ve, així que tenim encara una setmana per descobrir-ho.

El centre de l’escenari està ocupat per dues taules unides, amb les seves respectives cadires, tasses, plats i culleres i unes sabates masculines. Als costats hi ha un piano, unes cadires repartides estratègicament i una tauleta petita amb una safata i una tetera. La funció comença amb una trucada. Un home que viu a Austràlia anuncia la seva tornada a un vell amic mentre la dona d’aquest últim torna d’un viatge a Colòmbia després de visitar els seus nets. Per casa seva van passant diversos personatges: una infermera que explica anècdotes d’hospital, una mare, i un noi d’origen musulmà que ha deixat enrere les seves arrels per considerar-se ara “un moro de Lleida”.

Un secret del passat

Durant les seves converses parlen de la sexualitat femenina, l’herència del masclisme, la corrupció del sistema però hi ha una cosa que inquieta, l’obsessió del protagonista per la seguretat dels seus nets en un país tan llunyà és gairebé malaltissa. Quan descobreixen que una de les seves nenes es diu Karen es fa un silenci incòmode que permet intuir algun secret del passat.

L’acció s’atura i un rètol ens indica que viatgem 13 anys enrere a un calorós estiu per descobrir els fets. Els actors executen una senzilla coreografia mentre sona el Psycho Killer de David Byrne i comencem a lligar caps. Els respectius fills de les dues famílies (que mai apareixen en escena) es van veure embolicats en un succés i els dos pares, que eren respectivament un comissari de policia i un metge, van intentar ajudar-los deixant de banda les seves professions i atenent el seu amor per ells. ¿Com salvar-los? ¿Tot val per protegir un fill? ¿És lícit passar per sobre de la llei i la justícia, ocultar proves i encobrir-los perquè no pateixin les conseqüències de les seves equivocacions?

Un encertat elenc en una obra de denúncia

Totes aquestes i algunes més són les preguntes que planteja aquest arriscat i valent muntatge amb moments de tensió que té com a teló de fons la denúncia de la violència de gènere (“les nòvies no són de ningú”, cita un dels personatges). Com a Un dios salvaje, de Yasmina Reza, mai veiem els fills i sí que observem les tensions que es produeixen entre els pares derivades de les seves actuacions.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El text està molt elaborat, amb frases contundents que indiquen clarament els seus propòsits tot i que hi ha elements i personatges que queden una mica desdibuixats (la mare d’un dels nois “invisibles”) i una mica de confusió en alguns moments. Però no són suficients per entelar l’interès d’aquest muntatge que destaca pel seu encertat elenc en el qual destaquen el duel masculí entre Armand Villén i Pep Planas i el contrapunt més despreocupat d’Isa Mateu.

De pares i fills

Karen és una obra que cal veure, i sobretot escoltar, amb molta atenció i que ens fa reflexionar sobre els límits de l’amor patern, els ensenyaments que transmetem als fills i fins a quin punt som corresponsables dels errors que cometin. I per descomptat, també acabar unint-nos al crit de “Ni una menys”.