Memòria viva dels camps de concentració de Franco

Dia 3 de gener de 1939. Josep Sala encara no ha fet 19 anys. És sanitari de l’Exèrcit republicà. Comparteix trinxera amb un capità, al costat de Cubells, un petit poble de La Noguera, al Montsec (Lleida). De sobte apareixen soldats del bàndol nacional i apunten amb una arma el capità. “Vaig pensar que primer el matarien a ell i que després em dispararien a mi. Però llavors va venir un brigada i va dir ‘¡Alto! Ja hem tingut prou morts, avui’”. Aquell dia Josep Sala, nascut al carrer de l’Hospital de Barcelona, en ple Raval, i que avui als seus cent anys conserva una memòria envejable i privilegiada, es convertia, després de nou mesos al front, en un dels prop d’un milió de presoners dels 296 camps de concentració que Franco va anar improvisant per tota la península durant la guerra civil.

Aquell dia es va salvar de ser afusellat. “Sort que poc abans que em capturessin vaig fer un forat a terra i vaig amagar el carnet del PSUC. No és que ho fos, però el meu germà m’havia aconsellat que m’hi afiliés”. I va començar el seu via crucis. “Per a tu se t’ha acabat la guerra”, em va dir un soldat abans de quedar-se amb les meves botes i donar-me unes espardenyes”, evoca. “Ens van ficar en vagons de bestiar de tren. Anàvem amuntegats, 40 a cada vagó, no podíem ni asseure’ns. Sense menjar ni aigua. Vam trigar dos dies a arribar a Miranda de Ebro, a Burgos. Però en aquest camp només parem i seguim fins al de Santa Ana, a Lleó, que era un petit escorxador”. 

"Érem pàries"

Assegut ara a prop de la seva filla Montse, recorda com es van veure obligats a fer les seves necessitats per una escletxa del vagó, a les gorres d’alguns i al final en un racó. Unes condicions higièniques que es repetirien a Santa Ana i després al camp de San Marcos, on no hi havia prou latrines. “Érem pàries. No teníem nom ni número”.

Sala continua amb el seu testimoni flanquejat pel periodista Carlos Hernández de Miguel, que recull la seva experiència en l’exhaustiu assaig d’investigació ‘Los campos de concentración de Franco’ (Edicions B). “Ens obligaven a cantar al pati el ‘Cara al sol’ una vegada i una altra i els capellans ens deien que no teníem res a témer, res si érem bona gent i no teníem les mans tacades de sang. Jo no vaig veure afusellar ningú, però de nit venien amb unes llistes i n’anomenaven pel nom alguns. Eren els que havien denunciat. Se’ls emportaven i no en tornaves a saber res més. Hi va haver moltes denúncies, sobretot en pobles petits, on tots es coneixien”, explica sobre les temudes ‘saques’. 

“A la guerra no tenia por de morir, si mors ja està, s’ha acabat. Però sí que em ferissin, no volia perdre un braç o una cama”, confessa posant-se en el pensament del xaval que va ser, abans de recordar que “a la guerra, o mates o et maten”, sense explicar-se com va esquivar més d’una bala, fins i tot de foc amic.  

A San Marcos, un cullerot aigualit amb patates, un trosset de xocolata a la nit, potingues que els provocaven disenteria, pallisses amb defensa de cavalleria –“Jo me’n vaig deslliurar. I no em vaig posar mai malalt”, somriu-, la por de La Carbonera (on tancaven i torturaven alguns presos), l’amuntegament... 

Morts sobre sacs

“Hi havia 15 claustres. A l’arribar vaig veure que si em quedava en un, dormint al terra al gener, amb pluja, a Lleó... em moriria de fred, així que em vaig colar i vaig aconseguir ficar-me a l’església. Dormíem com sardines. No podies donar-te la volta perquè estàvem encaixats. Si havies d’anar a les latrines trepitjaves la resta”. I afegeix: “Des d’allà cada dia vèiem com treien els que havien mort sobre uns sacs. Quan ets jove t’acostumes a tot. Crec que jo vaig aguantar per la joventut”.

Notícies relacionades

El gulag de Franco: 296 camps de concentració en els quals regnava l'horror

Descobreix en aquest mapa interactiu on eren i com eren els 296 camps de concentració de Franco

A finals de març la seva família va aconseguir enviar l’aval exigit per Franco per ser alliberat. Havia d’anar firmat per algú afecte al règim que respongués per ell (va ser un amic del seu oncle que era representant d’una marca de cava i el coneixia des dels 15 anys). Va sortir del camp a l’abril, però allà va començar una altra estació del ‘via crucis’ ja que, com altres milers d’alliberats, va ser destinat als batallons disciplinaris de treballadors i després de passar per la Corunya, Sevilla i Màlaga va acabar a Algèria. “Al principi era pitjor que als camps: treballs a pic i pala a 53 graus sota el sol, gana, maltractament...". Allà va passar quatre anys, fins a 1942, amb algun permís. Després de tornar a Barcelona, no obstant, en plena segona guerra mundial, va estar any i mig mobilitzat a la caserna de Lepant. 

“Vull que la meva memòria i el meu testimoni siguin un homenatge a tota la gent que va patir tant, no només a la guerra i als camps, sinó també en la postguerra. Perquè no torni a passar –diu amb veu contundent i sense acritud–. Va ser horrible. No entenc avui els polítics, no entenc tanta crispació. ¡Però si tots som persones!”.