'No contar todo': l'ombra del llenguatge

Vet aquí una història familiar en forma de triangle perquè on n’hi ha dos n’hi ha tres. I perquè Emiliano Monge (Ciutat de Mèxic, 1978) dibuixa una història familiar que pivota en l’absència i el desacord entre tres figures masculines: l’avi, Carlos Monge McKay, el pare, Carlos Monge Sánchez i el mateix escriptor a la recerca d’un relat per explicar, Emiliano Monge García.

El primer no estava mort: només ho fingia. I va tornar al món dels vius, però “amb les seves accions... ens va dividir per sempre els uns dels altres”. Al segon li interessa més la història violenta de Mèxic que la seva pròpia família: “El meu pare, fill de puta, ens va convertir, ens va condemnar a ser éssers estranys”. El tercer busca “enredar els fets reals amb aquells que desitja o que imagina, embolicar el que va passar amb una altra cosa que de sobte creu que va poder passar, o amb allò, més aviat, que desitjaria que hagués passat”.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

 El resultat final és que el joc de la novel·la s’acosta al joc còncau del convex, al joc especular en què una història fragmentada, trencada, caleidoscòpica, feta miques i feta pols es torna, ves a saber per què, en una vida imaginada amb el sentit tràgic de William Faulkner i l’impassible desconsol de Samuel Beckett. I no els estranyi si el llibre els colpeix convertit en una cicatriu molt antiga. Els mecanismes que toca Monge venen de molt lluny i són molt antics: memòria, dolor i mort.

 I, efectivament, aquest Emiliano Monge no ho explica tot. Ni falta que fa. El que explica, desconcerta i esperona i explica una història que “no és més que l’ombra del llenguatge”.