Madonna, en la seva reinvenció més excèntrica

Un no s’han de quedar en el reggaeton de Medellín,el primer avançament del disc, setmanes enrere, a duo amb Maluma, per fer-se una idea del nou treball de Madonna.Si els seus discos acostumen a ser calidoscòpics, Madame X ho és més, si és possible, i multiplica la seva imatge amb renovada inquietud. Madonna, una vegada més, sense mostrar signes de derrota ni d’acomodament,entossudida a continuar capturant el missatge que dicten els tempsi convertir-lo en un extravagant producte pop.

Madame X és el seu primer disc en quatre anys, després de l’obra menor que va ser ‘Rebel heart’ (2015), i arriba 37 anys després del primer single, aquell ‘Everybody’ que la va catapultar com a ‘pin up’ suposadament efímera. La seva enèsima reinvenció arriba a través d’un personatge, la Madame X, que presenta com una agent secreta que viatja pel món canviant la seva identitat i lluitant per la llibertat. Enunciat ampul·lós, però a l’altura d’un contingut atrevit. La projecció transcultural és un traç de l’àlbum, inhabitual, tot i que cada vegada menys, en una estrella anglosaxona: Madonna canta en espanyol i en portuguès, i incorpora al seu món ritmes tropicals suposadament assimilats a partir de la seva última residència a Lisboa, ciutat entesa com a mirador a l’Àfrica i a les Amèriques.

Introspecció barroca

El fado s’insinua en una de les cançons, ‘Killers who are partying’, que té ecos de guitarres portugueses i ‘beats’ trencats en una dinàmica malenconiosa. PerquèMadame Xcombina la barra i la introspecció, i, juntament amb les bombes rítmiques més estridents, disposa la quantitat més gran de clarobscurs i de seqüències enrarides que podem recordar en un disc de Madonna. Cançons com la que agafa el relleu de ‘Medellín’ en l’arrencada de l’àlbum, el ‘Dark ballet’ amb piano de somni i refilets barrocs, o l’orquestrada ‘Looking for mercy’. En una altra direcció, la Madonna més mundialista recorre al reggae a ‘Future’ (duet amb Quavo, membre de Migos), obrint-se pas entre poliritmes tribals delirants a ‘Batuka’, coquetejant amb l’angolès kuduro i el carnaval carioca en la invasiva ‘Faz gostoso’ (amb la brasilera Anitta). Aquí hi ha els registres més sorprenents (afegim la segona cita amb Maluma, ‘Bitch I’m loca’), en contrast amb els enquadraments dance més clàssics de ‘God control’ i 'I don’t search I find’, celebració house sota la bola de miralls.

Cada cançó és un món i permet el seu consum aïllat, tan propi dels hàbits moderns, si béMadame X presenta una viscosa amalgama unitàriaen què la microelectrònica i els ritmes del sud, els climes envoltants i les tornades obsessives es fonen sense fractures internes. Amb l’ajuda, de nou, de Mirwais i de còmplices moderns com Diplo i Billboard, Madonnaentra en la seixantena amb un nou impuls, posant un segell propi i excèntric a un pop en transformació.

L’excantant de Jane’s Addiction torna rearmat en el seu primer disc en solitari en 18 anys, una producció de Tony Visconti (Bowie) que fon impetuosos accents glam-rock amb orquestracions i brots electrònics. Farrell desencadenat i entre amics, amb membres de Smashing Pumkins, Soundgarden o The Cars.Jordi Bianciotto.

El ‘beatmaker’ $kyhook ha reunit a ‘Moonchies’, un àlbum des de ja de culte, bona part de l’escena urbana espanyola. Un total de 19 artistes posen veu a les 13 cançons amb tocs futuristes creades per aquest productor saragossà establert a Barcelona. Destaquen les col·laboracions de Soto Asa, Israel B, MC Buseta, Yung Beef, Sticky M. A., Erik Urbano o la flamenca Maria José Llergo. Ignasi Fortuny.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El concepte és si més no complicat –cançons per curar diferents parts del cos– i la música no es queda curta: arranjaments sumptuosos, cadències a l’estil de Prince, l’aire de misteri de Joni Mitchell... I, tot i que després d’una hora llarga empatxa, l’ambiciosa visió artística de Spaldingdona alguns fruits realment sorprenents. Roger Roca.

Al seu segon àlbum com Yohuna, Johanne Swanson salta del synth-pop a un subtil shoegazing amb afegits clàssics (cordes, arpa), i de l’ansietat a una cosa que s’assembla a la serenitat. S’hi assembla. Sota la seva aparent dolçor, la gloriosa 'Dead to me’ és un rabiós rebuig de la pau. No hi ha cançó dolenta, només bones i això, glorioses. Juan Manuel Freire.