Anar al contingut

ALTRES ESCENARIS POSSIBLES

Cuba a la Gran Via de Barcelona

Al bar del luxós Hotel El Palace, el septet de Ray Cuza agita saborosos sons montunos, guarachas i txa-txa-txas

Nando Cruz

Cuba a la Gran Via de Barcelona

Són les onze de la nit. A aquesta hora, segons la nova normativa de Barcelona, han d’acabar tots els concerts als Espais de Cultura Viva. No obstant, al Bluesman Cocktail Bar de l’Hotel El Palace està a punt de començar. Això és un altre món. Terra emmoquetat, sostre amb motllures d’inspiració fruitera, butaques entapissades, llumet i assortiment de fruits secs a cada taula i un cambrer acomodador atent a les necessitats de la clientela.

No és imprescindible ser client de l’hotel per assistir als concerts que es programen de dijous a dissabte, però sí que ho és haver-hi reservat una taula. L’entrada és gratuïta, sí, però la consumició mínima és de 15 euros. I qualsevol còctel en costa 16. Atenció al Mary Pickford. Explica la llegenda que aquesta actriu de cine mut el va tastar a l’Hotel Nacional de Cuba i no només va donar el seu nom al beuratge, sinó que el va convertir en la gran sensació dels locals novaiorquesos que desafiaven la llei seca. El bàrman d’El Palace el prepara com abans: rom Santa Teresa 1796, marrasquí, granadina i suc de pinya.

Bressol del saborós son

No som al 1930 ni a l’Hotel Nacional de Cuba, però gairebé. La sensació d’haver emprès un viatge espaciotemporal s’accentua quan el grup comença a tocar. “Cuando tú vayas a Oriente / Mi legendaria región / Tierra que tiembla caliente / Cuna del sabroso son / Llégate al Puerto Boniato / Mira la loma San Juan / Vete al Caney por un rato / Y prueba las frutas, que allí dulce están”. Són versos de ‘Veneración’, un incunable del Trío Matamoros que avui, 90 anys després i en aquest hotel de cinc estrelles de la Gran Via barcelonina conegut fins al 2005 com el Ritz, està desempolsegant el combo cubà Ray Cuza & Septeto Sazonando.

Com el seu nom indica, el Septeto Sazonando són set i amb prou feines hi caben, al diminut escenari. Al del bongo i al de la conga se’ls sent, però no se’ls veu. Tampoc al violinista Carlos Caro, tot i que el cantant destaca una vegada i una altra la seva il·lustre presència. El recital es compondrà de clàssics del repertori illenc: de ‘Lágrimas negras’ a ‘Chan chan’. Un cançoner universal per a un públic també internacional i presumiblement adinerat. Avui hi dominen les parelles madures i els empresaris solitaris. “Thank you, gràcies”, alterna Ray Cuza.

L’Havana, 2007

Flashback. L’Havana. Juliol del 2007. Un turista conversa amb un melòman local en una botiga que exposa i ven cartells de pel·lícules. El turista li pregunta on pot veure una bona orquestra cubana. El dependent li respon amb un gest que reforça l’obvietat de la seva resposta: “A l’Hotel Nacional. És l’hotel que paga millor. És el que té els millors músics". Final del 'flashback'.

A la dreta de l’escenari, rere la barra, el bàrman agita la coctelera al so de la guaracha ‘Pare cochero’. Es coneix el repertori fil per randa ja que el grup actua aquí cada mes. La diferència és que el bàrman està contractat per l’hotel. La banda, no. Tocar a El Palace amb regularitat no implica fer-ho en condicions laborals molt millors que les dels locals més precaris de la ciutat. Per entendre’ns: amb els 400 euros que solen cobrar per nit els grups que actuen aquí (siguin quintets, sextets o octets) a penes els donaria per allotjar avui dos músics a l’habitació més senzilla: la Classic amb llit de dos metres per dos, bany de pedra natural color wengué i ‘amenities’ Chopard.

El violinista decora les peces amb melodies prestades d’altres partitures; ja sigui ‘Frenesí’ o ‘El manisero’. Els cacauets de cortesia són grossos i molt saborosos. Es nota que hi ha pressupost. Són cacauets cinc estrelles. El cantant convida el públic a unir-se a la rumba picant de mans. El matrimoni alemany obeeix. Les dues senyores que semblen amigues del grup, també. La resta filma amb el mòbil o xerra de les seves coses. Després d’endinsar-se en el temari de Compay Segundo, pausa de descans. “Anem a publicitat”, anuncia Cuza. I amb el polze fa el gest de beure un glop.

Avui no hi ha conga

Alguns clients de l’hotel baixen tard a l’actuació. D’altres toquen el dos a meitat del concert. Hi ha butaques per a unes quaranta persones, però avui no se n’ocuparan més d’una vintena. Això sí, quan la banda reprengui la feina amb ‘El bodeguero’ de l’Orquestra Aragón, s’aixecarà a ballar la primera parella. El tiberi cubà segueix amb ‘La negra Tomasa’, ‘El cuarto de Tula’, ‘El guararey de Pastora’ i altres clàssics. “Altres nits, amb aquesta mateixa banda, tot el públic salta a ballar la conga pel saló”, assegura el bàrman. Aquesta no serà una d’aquestes nits, encara que, sense decaure, els músics es concentren en les melodies per esprémer al màxim el tres, el contrabaix, les congues i el bongo.

Fa ja estona que el cantant mira el rellotge sense dissimulació. És gairebé la una de la matinada. Millor donar la vetllada per conclosa i tornar per on van venir a bord d’’El tren’, de Compay Segundo. “Yo voy a Cuatro Caminos, Songo, La Maya y viro p’atrás”, canten. Carlos Caro emula amb el violí el so del tren al frenar sobre els raïls. La locomotora cubana s’atura. El concert acaba. Canvi de decorat sonor al Bluesman Cocktail Bar: sona Frank Sinatra.

Un enorme Porsche tot terreny blanc amb matrícula d’Andorra ocupa mitja vorera del xamfrà. No hi ha problema ni multa. És d’un d’aquests clients que a mig concert ha fugit a la recerca d’un altre ambient. Potser, el del Cigar Club, el club de fumadors amb cava de puros per a socis. Puja al cotxe amb les seves amigues i surt brunzint per la Gran Via. Just davant de la botiga que Oxfam-Intermón va obrir al número 641, un sensesostre dorm entre cartrons.