Anar al contingut

HOTEL CADOGAN (1)

Oscar Wilde o la cua del paó

L'establiment on van detenir al dramaturg d'origen irlandès el 1895 reobre després d'una rehabilitació milionària

Olga Merino

Oscar Wilde o la cua del paó

Em conviden a parlar de llibres i voltants en aquesta confortable alcova, i com l’espai ha de tenir un nom, em passa pel cap l’epígraf d’Hotel Cadogan, potser per l’encant dels hotels decadents i perquè en aquest, a l’habitació 118, van detenir Oscar Wilde, acusat de “sodomia i greu indecència”, a la darreria de l’època victoriana. Buscant què havia sigut del Cadogan, al barri londinenc de Chelsea, m’assabento que ha reobert fa poc després d’una rehabilitació milionària. Els propietaris han batejat el dormitori de l’arrest com la Suite Royale, i asseguren que l’esperit del dramaturg d’origen irlandès perviu en l’entapissament porprat de les butaques –del mateix color que els seus esmòquings– i en el paó de l’entrada del menjador, a la cua desplegada del qual brillen 25.000 cristallets de Swarovski. Pobre Oncle Oscar. Li encantaven els paons, potser perquè ell també ho era, una au vanitosa embolicada en un abric d’astracan.

Wilde vivia amb la seva dona i els seus dos fills a uns 10 minuts a peu de l’hotel, on tenia un ‘pied–à–terre’. O sigui, si la nit s’allargava, feia una capcinada al Cadogan, cau de les celebritats del moment. El 6 d’abril de 1895, quan va concloure el penós procés judicial a què el va conduir la seva relació amb un jove aristòcrata, va tornar a l’hotel i es va atrinxerar a la seva habitació a esperar: dos policies de paisà van aparèixer a un quart i cinc de set de la tarda per emportar-se'l. Es va deixar agafar, malgrat que les seves amistats li havien aconsellat que toqués el dos a França, on l’homosexualitat no era cap delicte.

No em va caure mai bé l’amant, Lord Alfred Douglas, un poetastre petimetre que va utilitzar l’Oncle Oscar en la seva baralla a mort amb el pare, el marquès de Queensberry. I no obstant, tot i que el pas de ‘Bosie’ per la vida de Wilde va ser una catàstrofe, el trànsit va propiciar, si no la millor, almenys una de les seves obres més exquisides: ‘De Profundis’, una llarga carta d’amor redactada des de la presó de Reading. “Veig ara –va escriure– que el dolor, per ser l’emoció suprema que l’home és capaç, és alhora el tipus i la prova de tot gran Art”. ¿On hauria arribat la seva veu si no hagués mort de meningitis dos anys després de la seva excarceració?

El final de les línies m’agafa pensant en quant costarà a la barra del Cadogan una copa de l’aperitiu favorit de Wilde, el ‘hock and seltzer’ (vi blanc del Rin barrejat amb soda). A Dorian Gray també li encantava.

Temes: Llibres