Anar al contingut

ENTREVISTA

Sarah Hepola: "Beure fins a l'estupor és un tipus de conformisme"

L'escriptora nord-americana publica 'Lagunas' (Pepitas de Calabaza), unes memòries d'alcoholisme tan desoladores i sòbries (perdonin el joc de paraules) com inesperadament tragicòmiques

Kiko Amat

Sarah Hepola: "Beure fins a l'estupor és un tipus de conformisme"

Dir "només bec quan surto" és com dir "ara mato menys nens": una frase que busca tranquil·litzar, però que només causa alarma. ¿I si vius en un lloc on se surt sempre? La cultura de la melopea forma part de la memòria cel·lular del nostre país i el mateix passa a Amèrica del Nord. En els dos llocs saps que has begut com Déu mana quan entres a casa "cec d’un ull, fent pudor i amb els genolls plens de sang" (com canten Drive-By Truckers). Naturalment, ho tens pitjor si ets dona. "Cuando los hombres se ponen ciegos, hacen cosas. Cuando las mujeres se ponen ciegas, se las hacen a ellas", escriu Sarah Hepola. 'Lagunas' destapa el costat fatídic, catàstrofe en potència, del borratxo social, o com aqueslls espurnejants naixements de rius poden desembocar en el mar més depriment. Si llueixes blaus sovint, envies whatsapps de disculpa rutinaris a l’endemà d’un sopar, has caigut almenys una vegada per les escales i, a sobre, tot això et sembla normal, necessites aquest llibre.

En la majoria de memòries alcohòliques s’estudien xifres d’alarmant precocitat. Vas provar l’alcohol per primera vegada als... ¿7?

I als 11 vaig beure com un lladre per primera vegada. És un tret comú en la gent que acaba tenint problemes amb la beguda. No està clar si la gent amb problemes és propensa a beure o si la propensió a beure ocasiona problemes. El misteri és si això està determinat biològicament. En la meva precocitat es distingeixen diversos factors: incomoditat amb mi mateixa, ansietat social, dubte i inseguretat i... que m’agrada l’alcohol. Tinc una disposició genètica cap a això.

Per als que patíem una llarga sèrie d’inadequacions socials, beure era una poció màgica.

L’alcohol m’arreglava. Soc baixeta, flaca i sensible. A l’institut mai vaig sentir que em prenguessin seriosament. Em feia por el que la gent pensés de mi. Em consumia la idea que la gent em jutjava. Vivia atrapada en un autoexamen malaltís. Però, de sobte, llançava alcohol al meu organisme i la por desapareixia. Era pura màgia. Em feia sentir poderosa. No era gens atlètica, però beure em tornava competitiva. Era un joc en el qual podia guanyar.

"L’alcohol bescanvia un problema per un altre. Estàs fregant el terra alhora que vesses líquid"

L’alcohol esborra la por, però llavors et posa en tripijocs del tot desaconsellables.

L’alcohol bescanvia un problema per un altre. Estàs fregant el terra alhora que vesses líquid. Però no es tracta només dels tripijocs, també és el dolor. Les ressaques són una cosa horrible. Ensopegar i caure, tenir blaus... Són problemes nous. L’alcohol apareix en la teva vida en un moment fràgil i es presenta com una solució, però el remei és efímer.

En el teu llibre apareixen nombroses escenes de borratxera hostil. ¿Creus que portem aquesta ràbia dins i l’alcohol l’allibera, o que l’alcohol et transforma en algú hostil, tot i que siguis un tros de pa?

És un agent amplificador i, alhora, alliberador. Sempre he reprimit la ira, que era una conseqüència de la meva por de no agradar. Això em va convertir en una persona complaent a la universitat. Però, alhora, fer veure que res m’irritava em portava a enterrar la part dolguda de mi. Aquesta part pujava a la superfície quan bevia. Els terapeutes ho denominen "parts no integrades de la teva personalitat". Et presentes com a algú feliç i centrat, però en realitat estàs ple de ràbia inexpressada. D’altra banda, l’alcohol augmenta el volum dels teus sentiments. Quan vas molt borratxo, crides o plores per alguna cosa que, al matí següent, descobreixes que era una parida. No era una part "no integrada" de tu, sinó una distorsió deliberada del teu jo. Veig l’alcohol com un pedal de distorsió de qui ets en realitat.

"Jo vaig créixer amb la idea que beure era heroic. Llegir Kerouac, tot això. Però Kerouac va morir com un borratxo imbècil amb els pantalons pixats"

Escrius “bebía hasta llegar a un lugar en que me daban igual [els meus conflictes personals], pero me despertaba siendo una persona que se preocupaba mucho”.

Acostumava a envejar els amics a qui els era igual el que havien fet la nit anterior. La beguda em donava una llibertat efímera, però mai vaig poder escapolir-me del remordiment. Em pregunto sovint si els remordiments eren una conseqüència de ser massa dura amb mi mateixa, cosa que, al seu torn, era la causa principal de la meva inclinació a la beguda: el desig de deslliurar-me de la veu del meu cap que estava sempre criticant-me.

Em molesta l’associació entre rebel·lió i consum d’alcohol. Com si convertir-te en un mamarratxo balbucejador representés algun tipus d’insurrecció.

[Riu] Beure fins a l’estupor és un tipus de conformisme. Estàs imitant els caducs estàndards de rebel·lia de certs gegants literaris que patien una malaltia. Jo vaig créixer amb la idea que beure era heroic. En el meu cas té a veure amb ser dona i amb la imposició contracultural. Llegir Kerouac, tot això. Però Kerouac va morir com un borratxo imbècil amb els pantalons pixats.

A casa de la seva mare.

Exacte. És una història tristíssima. Un home que es va passar la vida parlant de llibertat i independència i mai les va trobar. Jo vaig néixer el 1974 i vaig créixer adorant aquests escriptors. Tots aquells homes (sempre eren homes) que es definien en oposició a la cultura conformista de mitjans del segle passat. Desatendre les expectatives que es tenia d’ells, sortir de la norma, beure i fumar eren els significants de la seva rebel·lia.

"La meva vida és més plena de conflicte ara que no bec. El que passa és que no és el conflicte 'romàntic' o dramàtic del borratxo"

Encara persisteix l’absurda noció que "els escriptors beuen; és el que fem".

L’alcohol es presenta com una cura per a totes les coses que els escriptors estem intentant resoldre: l’alienació de cara al món, la bogeria o el fet de no encaixar. Però l’única manera d’establir una connexió és escriure. Aquesta és l’experiència transformativa en què un escriptor s’hauria de recolzar. L’alcohol ens impedeix escriure. És un destorb. A més, la idea de l’escriptor bevedor és un clixé i una de les coses que suposadament ha d’odiar un escriptor són els clixés.

A ‘Lagunas’ també afirmes: "Nunca me ha gustado la parte del libro en la que el personaje principal deja de beber".

La ficció ens ha venut que el conflicte és desitjable per portar una bona vida, cosa que no és certa. Una altra falsedat és que en la sobrietat no hi ha conflicte. Quan vaig deixar de beure, vaig haver d’enfrontar-me a totes les collonades que havia sepultat en borratxeres. La meva vida és més plena de conflicte ara que abans. El que passa és que no és el conflicte 'romàntic' o dramàtic del borratxo. Ja no caic per les escales, no m’aixeco al costat d’individus que no conec. Aquesta tragèdia romàntica va de primera per a un film o una novel·la, és clar, de la mateixa manera que va fatal per a la vida quotidiana.

Temes: Llibres