ASSAIG URGENT

Lucía Lijtmaer es rebel·la contra la criminalització de la crítica

L'autora publica 'Ofendiditos', sobre, per exemple, com les feministes han arribat a ser titllades de feminazis

zentauroepp48415158 barcelona 31 05 2019 lucia lijtmaer ha escrito  ofendiditos 190604134019

zentauroepp48415158 barcelona 31 05 2019 lucia lijtmaer ha escrito ofendiditos 190604134019 / ALVARO MONGE

3
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

'Ofendiditos': es diu d’aquells que proclamen directament la seva repulsa davant actes i expressions masclistes o sobre les injustícies socials. Se’ls pot dir ‘ofendiditos’, feminazis, noves puritanes i altres floretes. La periodista i escriptora Lucía Lijtmaer, filla d’argentins arribats a Barcelona en els anys de plom, ho sap perquè li han dirigit l’epítet més d’una vegada com una arma llancívola aquells conservadors, intel·lectuals (o no), que senten que se’ls mou el terra on assentaven còmodament els seus reals. I tot perquè aquests subjectes, que són una minoria, però arrosseguen no poc públic, creuen que la seva llibertat d’expressió es veu minvada al no ‘deixar-los’ riure’s o menysprear els defensors de la correcció política. Així, 'ofendiditos' és una nova paraula que dona la volta a la protesta per riure-se’n o criticar-la i que té el seu millor exemple en aquell afegitó segons el qual "ja no es pot dir res".

Aquest fenomen, magnificat en les xarxes, és la base de l’assaig de Lijtmaer a Nuevos Cuadernos Anagrama. Una reflexió urgent sobre com encaixar conceptes com llibertat d’expressió i protesta en la qual ella mateixa ha actuat com objecte d’experiència: "Quan escric no miro els comentaris en les xarxes, malgrat que hi ha gent que t’escriu per matisar una cosa concreta, i no ho faig perquè la meva experiència és que les dones que treballem en els mitjans de comunicació ens enfrontem a una agressivitat forta. I, si a més es mostra una foto teva, aquesta fúria és més gran". En una d’aquestes, després d’un comentari jocós a un amic, li van dirigir un "ets una nova puritana" a través de Facebook.

És la bona educació 

L’autora recorda com una vegada, en plena entrevista amb el crític Jon Savage, expert en subcultures juvenils, i interessant-se per l’assumpte de la correcció política, ell li va dir: "El que alguns anomenen correcció política jo ho anomeno senzillament bona educació". D’això es tracta, de tractar l’altre, ja sigui dona o gitano, per posar dos exemples que han estat a la palestra, com a tu t’agradaria que et tractessin.

Notícies relacionades

Precisa, no obstant, que el seu assaig no busca dictaminar el que està bé o malament. "No és un assaig moralista en què jo vulgui tenir una opinió pública sobre alguna cosa, però sí que m’interessava fer una anàlisi mediàtica de com estan jugant els mitjans de comunicació respecte a l’opinió i com es reflecteixen les noves nomenclatures que al seu torn estan definint i desemmascarant conceptes". Per començar, el mateix terme 'correcció política' va néixer a finals dels 70 entre l’esquerra més ortodoxa i va passar en els 90 a denominar una generació que lluitava en el terreny de l’antiglobalització, l’ecologia i els estudis 'queer' per acabar com a munició pels anomenats per Lijtmaer ‘Fieros Analistas’. El ‘Fiero Analista' és la nèmesi dels 'ofendiditos'. 

Hi ha dos terrenys importants als quals l’autora passa revista. El dels límits de l’humor, un fenomen àmpliament discutit en els mitjans i que l’autora exemplifica en els casos dels còmics Rober Bodegas respecte als gitanos i Dani Mateo i la seva bandera espanyola emprada com a mocador per mocar-se. "Per descomptat que crec que no hi ha tals límits, però no et queixis si a alguna gent no l’hi agrada". Hi ha un exemple meridià, per a Lijtmaer, que demostra l’elasticitat d’aquest concepte i és l’acudit de Martes y Trece 'Mi marido me pega', que el 1992 podia fer riure, però que ara resulta del tot inconcebible, "perquè està parlant d’una dona maltractada i això no ens sembla graciós". També hi ha aquell xoc que sembla haver-se produït en el terreny de l’art, com la contestació feminista davant 'Lolita' de Nabokov o a les nenes i adolescents de Balthus. "Crec que cada cas necessita un context. Em molesta que els qui parlem de qüestions culturals hàgim d’establir un termòmetre sobre si això està bé o malament. Mai prohibiria una obra artística; una altra cosa és que jo tingui les meves pròpies lectures d’aquestes obres".    

Temes:

Llibres