Low, paisatges de soroll i penombra al Primavera Sound

El Primavera Sound és un univers de contrastos. Després de veure com Janelle Monáe feia amb Miley Cyrus una cosa molt semblant al que el 1964 James Brown va fer amb els Rolling Stones a la pel·lícula musical ‘The T.A.M.I. Show’ (o sigui, calar foc a l’escenari de manera que el que vingui darrere en surti irremediablamente socarrimat), s’imposava un pelegrinatge fins a l’altra punta del recinte del festival per viure amb Low una experiència diametralment oposada: de l’explosiva orgia de color, soul-pop galàctic i ego de la reina afroamericana a l’hermètic ascetisme del trio de Duluth i els seus paisatges de soroll i penombra.

Low és la banda que hauria d’haver ocupat l’escenari del Bang Bang Bar al final de tots els capítols de la tercera temporada de ‘Twin Peaks’. La música que facturen Alan Sparhawk, Mimi Parker i Steve Garrington té una qualitat inequívocament ‘lynchiana’, amb aquella barreja de bellesa gèlida i misteri impenetrable. ‘Double Negative’, el seu últim treball discogràfic, ha sigut saludat unànimement per la crítica com una obra majúscula, i tot i que aquest cronista sol preferir els discos que no l’obliguen a preguntar-se si el que sona és realment així o és que el seu equip de música ha patit un contratemps greu, resulta difícil no caure als peus dels encants d’aquesta col·lecció de boniques melodies i veus sobrenaturals submergides en una banyera d’àcid i distorsió.     

Caramel enverinat

Notícies relacionades

Duel de dives al Primavera Sound

Miley Cyrus, orgull tarambana al Primavera Sound

Traslladar al directe les textures de ‘Double Negative’ és un repte d’enorme complexitat que Low resolen amb sorprenent eficàcia. Ja des del principi, amb ‘Quòrum’, ‘Dancing and blood’ i ‘Always up’, va quedar clar que el grup de Minnesota no pensava posar les coses fàcils per molt que el context festivaler semblés convidar-hi. Fent servir com a ganxo les sublims harmonies vocals de Parker i Sparhawk, pur caramel enverinat, Low van arrossegar el públic al seu món de soroll i desolació, en un crescendo elèctric que va assolir el clímax amb els més de cinc minuts de tempesta sònica amb què van tancar ‘Do you know how to waltz?’, una mica com veure una explosió nuclear amb alentiment. Lynch, de nou.

Abans d’acomiadar-se amb una imponent lectura de ‘Disarray’, Alan Sparhawk va explicar una raríssima anècdota sobre com d’atapeïts que van els viatgers al metro de Barcelona i va demanar que si algú trobava el seu telèfon mòbil el diposités a objectes perduts. Mentrestant, a l’altre extrem del Parc del Fòrum, una Miley Cyrus amb ressaca cantava el ‘hit’ de la bola de demolició. Com deia Laura Dern al final de ‘Tericiopelo azul’, “és un món estrany, ¿oi?”.