Nas, una lliçó de hip-hop

En el recent ‘Nasir’ (2018), produït per Kanye West, el veterà raper Nas no mostrava l’ímpetu més gran del món, com si ja no rimés per necessitat, sinó perquè se suposa que alguna cosa ha de fer. Un petit anticlímax esborrat de la ment amb la seva actuació al Primavera Sound de la nit de dijous, en essència, un repàs vitalista del més granat dels seus millors discos.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

La icona del rap de la Costa Est no va escatimar en rescatsd’‘Illmatic’, el seu clàssic debut de 1994, crònica imperible d’un barri, Queens, assetjat pel crac a començaments dels 80. Bogeria absoluta quan DJ Green Lantern va disparar els primers compassos de ‘The world is yours’, però també càlida recepció a ‘N. Y. state of mind’, ‘Halftime’ o ‘Life’s a bitch’. Completava la formació Eddie Cole (director musical de Nas), qui va alternar amb insolent brillantor entre la bateria, les veus cantades i el rap addicional.

Nas no comença i acaba a ‘Illmatic’: també van caure ‘hits’ posteriors com l’inspirador ‘I can’ (és a dir, Beethoven va sonar al Primavera), ‘Hate me now’ (és a dir, Orff va sonar al Primavera) o la seva col·laboració amb Raekwon ‘Verbal intercourse’, abans de la qual ens va fer dibuixar a l’aire la ve doble del Wu-Tang Clan. Després de ‘Leaving Neverland’, ballar amb el ‘sample’ de Michael Jackson d’‘It ain’t hard to tell’ podia costar una mica, però es va ballar. La festa de hip-hop clàssic va tenir desembocadura final en la circumspecció de ‘One mic’, prec per una vida tranquil·la, sense cobdícies ni egoismes.