Guided By Voices, la màquina de fer cançons

"Abans, tot això era indie", diu una de les banderoles promocionals del Primavera Sound. Això era abans. Avui el Parc del Fòrum és una exuberant jungla de gèneres en la qual no sembla que hi hagi cap possibilitat d’orientar-se. Potser la gràcia estigui justament en aquesta sensació d’estranyesa permanent, en aquest no saber si a la cantonada t’espera un paisatge enlluernador o una emboscada del Viet Cong. Però després de patrullar (no una, sinó diverses vegades) els 1.243 passos que separen l’escenari Seat de l’escenari Adidas Originals (per no parlar de la remota illa del Primavera Bits, que per a aquest cronista continua sent 'terra incognita') i de ser assaltat per tota mena d’estímuls musicals, majoritàriament d’espècies exòtiques, a un, que ja va tenint una edat, li ve de gust tornar a un lloc conegut, agafar una cervesa ben fresqueta (a cinc euros; deu de ser perquè els anglesos se sentin com casa) i recordar els dies en què, efectivament, tot això era indie.

I res millor per a això que l’actuació de Guided By Voices, l’orgull de Dayton, Ohio; tota una llegenda del power pop de baixa fidelitat, que va visitar Espanya per últim cop fa 35 anys, l'any 1997, quan el quintet comandat per Robert Pollard va actuar al festival Serie B de Pradejón (La Rioja). Era un deute pendent, una presència esquiva que el Primavera portava més d’una dècada perseguint i que per fi es va materialitzar dijous a la nit amb un concert per posar-li un marc i penjar-lo a la sala d’estar.

106 discos 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

A Pollard les cançons li cauen literalment de les butxaques. Comença a cantar-ne una i quan va per la segona tornada ensopega amb una altra, tan bona o fins i tot millor que l’anterior, i canvia de pla. Així en porta unes 2.500, repartides en 106 discos (el 107 està en camí, tal com es va encarregar de remarcar ell mateix) Una barbaritat. Al Parc del Fòrum en van caure una trentena en 75 minuts de bolo. Van sonar, i van sonar bé, els clàssics més rotunds de l’inabastable repertori de la banda, amb 'Your name is wild', 'Cut-out witch', 'Gold star for robot boy', ‘Motor away', 'A salty salute', ‘Tractor rap chain', 'I am a scientist', 'The official ironmen rally song', 'Game of pricks' i 'Glad girls' en el 'top ten’ de les reaccions d’alegria per part del públic.

I tot això amanit amb la peculiar posada en escena d’un 'frontman' tan improbable com aquest professor de primària de 61 anys. "Tinc millors moviments que Mick Jagger", sol afirmar Pollard en les entrevistes. En el Primavera va practicar una mica d’'air guitar', va fer girar el micròfon a l’estil de Roger Daltrey i va adoptar l’actitud del flamenc aguantant-se sobre una sola cama, com si s’estigués sotmetent a una prova d’alcoholèmia. Prova que, d’altra banda, no hauria passat per culpa de la nevera de pícnic generosament assortida de begudes espirituoses que el va acompanyar durant tota l’actuació. Un crac. Que torni aviat.