Duel de dives al Primavera Sound

Dues maneres diferents de ser una estrella pop van coincidir aquest divendres al Primavera. Una, Carly Rae Jepsen, rossa ‘pin up’ adscrita al ‘hit parade’ nord-americà través de la tornada bombollejant i libidinosa, i l’altra, l’afroamericana Janelle Monáe, aspirant a ser el més pròxima a figures com Michael Jackson i Prince, amb la seva sensualitat andrògina, la seva mística i el seu ego majestàtic. Totes dues van marcar territori en una segona jornada del festival que va mirar també a l’ordre pop britànic de la mà de Suede.

Carly Rae Jepsen va compensar els seus fans barcelonins per oblidar gairebé sempre la ciutat a les seves gires amb un simpàtic recorregut pels seus hits. Cançons que,de tan ‘mainstream’ que són, donen la volta al marcador i calcen sense asprors en un festival com aquest. És cert que hi ha lluent substància pop en el seu repertori, començant pel seu assoliment comercial més gran, ‘Call me maybe’, que va esvalotar la concurrència a mig repertori.

Retòrica d’alcova

Jepsen podria haver treballat una mica l’escenografia, nul·la, perquè la vaporosa i volant tela vermella que cobria la seva figura va ser l’únic ‘attrezzo’. Però algunes cançons del seu acabat de llançar ‘Dedicated’ (com ‘Twomuch', sintètica ella), i sobretot, la seva provisió d’èxits van posar el recinte dret ballant. Tornades juganeres i retòrica d’alcova en temes com ‘Want you in my room’, i saxos i ambients electrònics dels vuitanta en ‘Let’s get lost’. Cimeres eufòriques amb ‘I really like you’ i 'Cut to the feeling’, despuntant en un repertori en què la cura per la melodia i la seva narrativa descarada situen Jepsen prop d’una Kylie Minogue. Tot i que,en aquesta lliga, ha de ser dur viure alhora que Taylor Swift.

Entronca més amb les tradicions americanes el menú de Janelle Monáe, que cal veure com s’ha encoratjat des que el 2011 ens va visitar a Apolo i al Sonar. Si llavors passejava com una figura intrigant però una mica desvalguda, ara trepitja fort, literalment: entrada en escena imperial, amb quatre ballarines, evolucionant al llarg d’una escalinata i lluint un excèntric modelet lluent amb franges vermelles i blanques i gorra que la feia semblar una espècie de gendarme galàctic.

El tron de Prince

Notícies relacionades

Low, paisatges de soroll i penombra al Primavera Sound

Miley Cyrus, orgull tarambana al Primavera Sound

Monáe va obrir amb ‘Crazy. Classic. Life’, de la seva última i arriscada obra, ‘Dirty computer’, a cop de pop amb fibres negres i empelts de rap. Concert amb quatre actes, casant peces d’obres anteriors (‘Electric lady’) amb material fresc com ‘Screwed’ i ‘Pynk’ (duet discogràfic amb Grimes). Monáe no dissimula la seva admiració a Prince, i no té per què: la seva obra té entitat pròpia i mostra prou confiança en el seu poder,com va il·lustrar aquesta escena en la qual es va asseure en un tron daurat.

I una mica més a prop de les arrels del Primavera, el passi de Suede, amb una raonable proporció de ‘revival’ i de present. Del seu últim disc, ‘The blue hour’, va sortir la primera cançó, ‘As one’, recollida i en ‘crescendo’, i rere una altra peça de la seva era moderna, ‘Outsiders’, van caure el clàssic ‘You are the pigs’ i el primerenc ‘So young’, amb un Brett Anderson en bona forma, senyalitzant el camí dels anys 90, allà on van començar tantes coses.