El Primavera Sound arrenca com una festa sense consignes

El lema del Primavera Sound d’aquest any, ‘the new normal’, entès com una superació de categories i de fronteres jeràrquiques, es va manifestar en una primera jornada que va combinar com mai gèneres i estètiques en altres temps separades per trinxeres. Aquests són “temps en els quals pots inventar qualsevol cosa”, va resumir a l’escenari la francesa, de Nantes, Héloïse Adelaide Letissier, l’ànima i el rostre de Christine and the Queens, grup que va desplegar un colorista xou electropop (“¡això és una festa!”),con ballarins i boira carbònica digne d’un plató televisiu dels 80, en contrast amb el cru rock d’autor de Courtney Barnett i d’altres propostes que van anar del folk a l’indie-rock passant pel pop de fantasia i el rock’n’roll de garatge.

El 19è Primavera va ser saludat per multituds que van ocupar fins al seu últim confí, els escenaris amb vista a la platja (i a la desmantellada tèrmica de Sant Adrià). Primavera tropical i industrial, i una desfilada de figures amb fusta d’estrelles i d’ànimes de gerra que toquen mirant-se les sabates. En la primera categoria, l’andrògina Christine: tallada de cabells del tipus ‘garçon’ entre Marc Almond i Barbara, camisa vermella nuada a la cintura, pantalons negres, port dret de ‘vedet’ des de la primera cançó, ‘Comme si’ que va avançar a cop d’europop sintetitzat, al costat de cinc ballarins amb coreografies ‘camp’.

Un verb irat

En contrast amb la pols d’estrelles de Christine (que va llançar una picada d’ullet a Bowie amb ‘Heroes’), una Courtney Barnett que va demostrar que el rock pot ser encara un artefacte aspre, vehicle de descarnades històries personals. Espectacle expeditiu de l’australiana al capdavant d’un trio, citant els seus dos àlbums (cançons com ‘Nameless faceless’, entorn de la violació), amb la seva veu amb un punt indolent i greixades dinàmiques instrumentals. Allà, als escenaris grassos de la plataforma coneguda col·loquialment com a Mordor, el canadenc Mac DeMarco ens va embolicar amb la brisa pop del seu recent ‘Here comes the cowboy’, amb envolvents ‘tempos’ i sensuals reflexos ‘funky’.

L’ordre alt-rock d’origen dels noranta ho va representar, i amb el pavelló alt, Stephen Malkmus amb la seva banda, The Jicks, una vegada més amb la manera de cantar la mateixa cançó d’una manera diferent i sucosa. L’ex-Pavement es va trobar a gust en el mig temps ennuvolat, de guitarra enrarida, aturada emotiva i mà estesa a la inventiva del krautrock, amb sons de sintetitzador ‘vintage’. L’última obra del grup, ‘Sparkledhard’ (2018), va garantir la tensió interior amb peces plàcidament inquietants com ‘Solid silk’ i ‘MiddleAmerica’.

La línia d’Iggy Pop

Sense sortir de rock, però alçant el to, la catarsi de TheMani-las, power trio femení encapçalat per una Maika Makovski que, després de les seves últimes incursions en el folk dels seus avantpassats balcànics, sembla tenir ganes d’una mica de furiós rock’n’roll. Temes propis i versions assilvestrades (‘Wake up little Suzie’) en un espectacle de garatge amb cor glam, que la mallorquina va amenitzar llançant-se al públic i ballant i rondant bojament sobre la gespa artificial com Iggy Pop en els seus temps més febrils.

D’una altra lliga, i fins i tot d’un altre planeta, va sortir Elena Setién, singular creadora donostiarra que després dels seus anys entre Londres i Copenhaguen ha publicat un tercer disc, ‘Another kind of revolution’, al segell nord-americà Thrill Jockey, associat al postrock de Chicago (Tortoise, etc.). Cançons amb vista a una realitat paral·lela, però corpòries, assentades en el Hammond de Mikel Azpiroz, que Setién va cantar entre la confidència i el crit. Com la sinuosa Julien Baker, que va recórrer el seu celebrat ‘Turnoutthelights’ amb veu i guitarra elèctrica, acompanyada per una violinista i per inquietants marors electròniques.

Dolça memòria folk

Notícies relacionades

14 artistes que no et pots perdre en el Primavera Sound 2019

Primavera Sound 2019: Yung Beef, el comissari del trap

Va ser allà, al noble edifici d’Herzog i De Meuron, on va debutar a Barcelona la venerable Bridget St. John, rescatant les cançons i el sentiment que li van valer ser qualificada per John Peel (que va ser el seu productor) com la millor trobadora britànica. Cançons que sortien de la seva primera vida, d’aquells quatre àlbums que va gravar a cavall dels anys 60 i 70: ‘Ask me no questions’ o ‘Mon gala papillons’, recorregudes amb summa delicadesa, en companyia d’un violoncello.

St. John subtil i onírica, però també terrenal i política en la seva versió de la cançó pacifista ‘Thefiddle and the drum’, de Joni Mitchell, que va començar ‘a cappella’ i que va enllaçar amb el cant ‘Americathebeautiful’. Cantautora amb el do per commoure, portadora de sensibilitat i memòria, que va tancar amb la tradicional ‘Lazarus’, colpejant la guitarra com en un ventilador rumber amb ànima ancestral. Un punt d’ancoratge per al viatge entre el passat i el futur que proposa aquest Primavera.