ADEU A UN GRAN DE LA HISTORIETA

Mor Josep Maria Blanco, l'últim del 'TBO'

L'històric dibuixant de 'La família Ulises', de 92 anys, va rebre el reconeixement a tota la seva carrera al Saló del Còmic de Barcelona del 2016

zentauroepp41465240 barcelona  3 de enero de 2018  entrevista con el anciano dib190530141102

zentauroepp41465240 barcelona 3 de enero de 2018 entrevista con el anciano dib190530141102 / RICARD FADRIQUE

3
Es llegeix en minuts
Anna Abella
Anna Abella

Periodista cultural

Especialista en art i llibres, en particular en novel·la negra, còmic i memòria històrica

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Adeu a una llegenda de la historieta. El dibuixant barceloní Josep Maria Blanco Ibarz (1926), històric dibuixant de La familia Ulises, creador de sèries com ara Los Kakikus i últim autor viu del llegendari 'TBO', ha mort als 92 anys

Blanco, que el 2016 va rebre el Gran Premi en reconeixement a tota una carrera del Saló del Còmic de Barcelona, on l’any següent se li va dedicar una exposició, era l’únic supervivent de les antigues generacions del ‘TBO’,amb noms com araOpisso, Tínez, Urda, Donaz, Muntañola i els seus amics Ayné, Sabatés i Coll. Fa poc més d’un any, Blanco demostrava ser memòria viva d’aquella època daurada de la historieta en una última entrevista a aquest diaricelebrant el centenari del ‘TBO’ i presentant la reedició de ‘Barcelona, de Blanco’ (Edicions B), una col·lecció de 41 impagables làmines d’emblemàtics escenaris de la ciutat amb desenes de “petits actors” en escenes quotidianes, en les seves pròpies paraules, en múltiples gags. “Estava cansat de fer 32 petites vinyetes per arribar a una conclusió i em vaig dir ‘faré un dibuix ben gran i ficaré totes les historietes dins’. No pensava a publicar-ho, ho vaig fer perquè em venia de gust”, comentava llavors. 

Blanco va estar a la revista 'TBO' de 1951 a 1981, compaginant-lo amb la seva feina en un banc (que mai va deixar “per no dependre només de la publicació”). Evocava ell mateix els que hi van ser i ja no hi són, com Coll (a qui va conèixer a Toray i el va animar a portar el seu treball al 'TBO'), Opisso, Tínez, Castanys, Urda, Donaz, Muntañola, Benejam... I sempre va mantenir una proverbial modèstia al parlar de quan el 1969 va agafar el relleu d’aquest últim –“bon amic i bellíssima persona”– quan va perdre la vista, dibuixant durant anys les historietes de La familia Ulises. Per respecte a Benejam no les va firmar mai. “Eren uns personatges tan famosos que 'TBO' no en podia prescindir. Primer ajudava Benejam a casa seva, però hi va haver un moment en què calia retocar-les tant que l’editor em va encarregar que ho fes tot jo. Soc molt primmirat amb el que és meu i el que és d’altres i La família Ulises no era meva”, explicava qui fins i tot firmava Ibarz quan els guions no eren seus. 

Sent un adolescent de 17 anys, en la dècada dels 30, jugava al Barça, amb un no menys jove Ramallets a la porteria, però va penjar la pilota per la seva nòvia, a qui va conèixer als 10 anys i que l’ha acompanyat sempre. Amb el seu humor quotidià, i tan amable com la seva mirada, perfectament lúcida en la vellesa, Blanco va nodrir durant tres dècades –de 1951 a 1981– al ‘TBO’, la centenària revista que va donar nom als còmics amb, segons els seus propis càlculs, 3.155 historietes, 31.762 vinyetes soltes i 537 històries de ‘La Familia Ulises’ (rellevant a Benejam). 

Va ser el dibuixant Nadal, amic del seu pare, que el va influir amb els llapis. El 1936, als 10 anys, anava a una escola de la República, l’escola Luis Bello, on es va aficionar perquè li agradaven molt els deures de dibuix per al cap de setmana que els encarregaven. Allà va estar proposat, explica, per ser reclutat per anar a estudiar a Rússia per les seves aptituds. Ja tenia els papers a punt, però era el 1939 ja i amb la situació del final de la guerra el seu pare va frenar el viatge.   

Detall de la làmina de la plaça Reial amb l’autor autoretratant-se mentre dibuixa. / BLANCO 

Notícies relacionades

Després de deixar la revista va publicar el llibre 'Barcelona, de Blanco' (Ediciones B, 1993), les imatges del qual treia del que observava. Sempre portava petits papers a la butxaca i quan se li acudia una idea, ja fora al metro, a l’autobús, a qualsevol lloc, l’apuntava i l’esbossava. “No podia fiar-me de la memòria”, admetia. Els conservava tots, com els que va fer al seu dia a la part del darrere dels impresos del banc, de la sèrie antibel·licista ‘Otto el Cañón’, que va crear el 1966 però no va encaixar en el ‘TBO’ i va guardar en un calaix fins que el 2014 la va publicar Amaníaco, amb historietes noves i acolorides per ell mateix. 

Ha continuat sempre vinculat al món del còmic, reunint-se en tradicionals àpats amb altres de grans com Francisco Ibáñez. I, si bé de jove va penjar la pilota, mai va abandonar els llapis ni l’enginy, imaginant fins i tot possibles gags durant les entrevistes. Com ell mateix explicava fa un any: "L’acudit és a cada cantonada. Al fer un dibuix sempre hi dono un contingut, no faig un dibuix sense més, sinó un acudit". 

La Rambla de les Flors. / BLANCO

Temes:

Còmic