Suzanne Vega, en un infinit 'Einstein on the beach'

Aquest dillunsSuzanne Vegava tornar a Barcelona, gairebé una dècada després de la seva última visita, però no per interpretar-nos les seves cançons, sinó per exercir de narradora d’un clàssic avantguardista: laversió concert de l’òpera ‘Einstein on the beach’, de Philip Glass i Robert Wilson. Una obra que el 1976 va causar tanta fascinació com perplexitat en la seva estrena al Festival d’Avinyó, i que avui continua sent unartefacte diferent, amb les seves regles pròpies d’escenificació i relació amb el públic.

Tres hores i mitja de música infinita enquadrades en elcicle que el Palau dedica a Glassdins d’aquesta temporada. Minimalisme ‘hardcore’ portador de vibrants progressions harmòniques, forat negre d’energia en sintonia conceptual amb un mite del segle XX: la figura d’Einstein, i la ciència com un trenen el qual viatjar més enllà de l’espai i el temps, vehicle delconflicte moral(il·lustrat a través del judici i la presó) i amb destinació alcataclisme atòmic. Amb tot això té a veure aquesta obra de la qual Glass mai ha volgut indicar un sentit precís, i que cada oient pot llegir a la seva manera.

Llibertat a la sala

Igual de lliure pot ser el seu comportament durant l’execució: les portes de la sala simfònica del Palau es van mantenir obertes perquè si algú ho volia pogués aixecar-se, baixar per exemple a prendre un cafè, sortir fins i tot a sopar i tornar per assistir al clímax de l’obra. O al contrari: mantenir-se atent a les dinàmiques musicals, a la conjunció detextures electròniques, flautes travesseres, clarinet, saxo i violí(al·lusió al mateix Einstein) de l’Ictus Ensemble, i a les14 veus, masculines i femenines, del cor, també belga, Collegium Vocale Gent. Així ho va voler sempre Glass, i així va respondre el públic, en el qual a partir de l’hora i mitja d’immersió ‘minimal’ es van començar aregistrar baixes (moltes sense retorn).

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Es pot entendre: ‘Einstein on the beach’ desconcerta amb les sevesconstruccions catedralícies, les seves marors plenes de mística i els seus insistents bucles repetitius, reflex del gust de Glass pels ‘temps llargs’. Aquí,Suzanne Vegava representar un toc de serena humanitat des de la seva primera intervenció, en la ‘Knee 1’, ambla veu gairebé fosa amb la instrumentaciói entre les invectives marcials del cor, que recitaven nombres de patrons rítmics i els noms de les notes musicals.Vega també es va comportar amb informalitat, asseient-se als esglaons laterals de l’escenari per descansar en alguns passatges.

La sessió va esdevenir hipnòtica i a partir de cert punt ja només es tractava dedeixar-se endur per les ones profundes, d’atendre la irresistible invitació al viatge espacial del tercer acte, camí de l’apocalipsi i de l’epíleg romàntic redemptor. L’amor com a cura, en boca d’una Suzanne Vega discreta i carismàtica, absorta en el seu paper, que va culminar l’obra relatant l’escena del petó i aixecant unallarga ovació, la primera i última d’aquesta nit diferent, entorn d’una peça de música que resulta encara desafiadora quatre dècades després.