Xavier Dolan toca fons (una altra vegada) amb 'Matthias et Maxime'

Xavier Dolan només tenia 19 anys quan va estrenar la seva primera pel·lícula, ‘Yo maté a mi madre’ (2009), i immediatament va ser saludat com un geni; les quatre que va fer després van dividir clarament la crítica entre els fans d’una banda i els ‘haters’ de l’altra, però amb la següent va aconseguir el consens: ‘Només la fi del món’ (2016), van pensar els uns i els altres, era un desastre. Malgrat que li va proporcionar el Premi Especial del Jurat a Cannes, qui més qui menys va donar per fet que amb ella el canadenc havia tocat fons. Ara la seva nova pel·lícula, ‘Matthias et Maxime’ –la tercera de la seva carrera amb què competeix en aquest festival, i la quarta en què fa doblet com a director i protagonista–, demostra què equivocats que estàvem. 

D’entrada, la seva premissa és tan absurda que resulta impossible prendre-la amb un mínim de serietat: dos amics d’infància accedeixen a participar en un curtmetratge en què s’han de besar, i això provoca en tots dos un terratrèmol sentimental tot i que, convé precisar, no són xavals de 15 anys sinó homes de cap a peus. Potser conscient de l’infantilisme d’aquest punt de partida, això sí, Dolan aconsegueix que tot el que passa al seu voltant estigui en sintonia: tots els personatges de ‘Matthias et Maxime’ es comporten com si estiguessin en la edad de la poca-solta, dramatizant i sobreactuant i, en general, resultant absolutament irritants.

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

De manera similar, així mateix, es poden descriure els tics narratius histèrics desplegats per Dolan des de darrere de la càmera, que essencialment són els mateixos que ha provat de convertir en mètode autoral des del principi de la seva carrera: d’una banda, escenes de crits i somiquejos en primer pla acompanyats de violins pesats; per una altra, moments de pretès lirisme amb alentiment il·lustrats amb les cançons pop més enganxoses. I per enfrontar-se a aquesta pel·lícula sense acabar tenint ganes d’exercir la violència no n’hi ha prou amb ser capaç de suportar tota aquesta afectació. També són necessaris uns alts graus de tolerància al narcisisme de Dolan, que dedica una escena sí i una altra també a explorar el seu propi rostre en primer pla amb un delit inquietant.

El comissari zen

L’altra aspirant a la Palma d’Or presentada avui, ‘Oh mercy!’, és una pel·lícula rara per diversos motius. Primer, perquè és la primera incursió en el cine de gènere pur d’ Arnaud Desplechin, exponent destacat de la intel·lectualitat cinematográfica gal·la: es tracta d’una intriga policíaca, centrada en una comissaría d’una localitat del nord de França i en concret en el seu capità, un tipus solitari que mai s’altera ni s’equivoca –una mica com el samurai de Melville, pero en bon jan–; segon perquè, si durant la primera meitat fa avançar en paral·lel tres fils narratius centrats respectivament en una mort, una violació i una desaparició, en la segona abandona abruptament aquesta agilitat narrativa per fer una atenció meticulosa a un doble interrogatori; tercer, perquè fa servir maneres pròpies del realisme però els adorna amb estereotips estilístics propis del ‘film noir’ clàssic. En el procés, en cap moment arriba a deixar clar quin és el propòsit de tanta mescladissa, però ofereix prou entreteniment –tot i que només el suficient– com perquè això no tingui cap importància.