Anar al contingut

LA 72a EDICIÓ DEL FESTIVAL DE CANNES

Oliver Laxe: "Fer una pel·lícula ha d'afectar"

El premiat director gallec nascut a França presenta en el festival el seu tercer llargmetratge, 'O que arde', retrat d'un home piròman

Nando Salvà

Oliver Laxe: "Fer una pel·lícula ha d'afectar"

LOIC VENANCE

El seu primer llargmetratge, ‘Todos vosotros sois capitanes’ (2010), va obtenir el premi FIPRESCI a Cannes; el segon, el ‘western’ ‘Mimosas’, es va alçar aquí amb el triomf en la Setmana de la Crítica. Avui torna al certamen per presentar el tercer, 'O que arde', retrat d’un home que torna a casa de la seva mare, a la Galícia rural, després d’haver complert condemna per haver provocat un incendi.

Les seves dues pel·lícules prèvies van ser premiades en aquest festival. ¿Quines sensacions té respecte a la tercera?
Estic tranquil; he fet la pel·lícula que volia fer. És molt curiós que aquí, a França, la gent que et trobes et felicita pel mer fet d’haver sigut seleccionat. A Espanya, en canvi, et desitgen sort, com si venir a Cannes no tingués valor llevat que guanyis el premi, o com si no guanyar-lo signifiqués un fracàs. Hi ha 40 pel·lícules en la secció oficial a més de la meva, que és molt petitona. El mer fet de ser aquí és un miracle.

¿Què li va interessar de fer una pel·lícula al voltant de la figura d’un piròman?
Galícia és una de les zones d’Europa amb més índex d’incendis. I la majoria són provocats, però només un 3 per cent dels qui els provoquen són considerats piròmans. Sigui com sigui, la figura del piròman és una de les més demonitzades de l’actualitat. I quan tota la societat es posa en contra d’algú, jo sospito. Soc de naturalesa molt tolerant. Jo no diria que és una pel·lícula sobre la piromania, però, almenys tangencialment, la idea era suggerir que els incendis responen al mite del progrés i a aquest temps tan histèric que ha fet que el món rural sigui abandonat.

¿Com es roda un incendi tan espectacular com el que apareix en la pel·lícula?
Vam haver de rebre entrenament físic i teòric de bombers. Al principi no sabíem si les lents de la càmera es fondrien o si els bombers ens deixarien filmar. Amb el temps ens vam guanyar la seva confiança i el seu respecte. El del 2018 va ser l’estiu amb menys incendis en la història recent de Galícia en moltíssim temps i això ens va posar en una situació paradoxal: estàvem tristos. Que no hi hagués incendis era bo per a Galícia, però dolent per a la pel·lícula.

¿Què ha significat per a vostè rodar a Galícia per primera vegada en el seu carrera?
Vaig néixer a França, però els meus pares són gallecs. Vam rodar al llogarret de la meva mare, Vilela, als Ancares de Lugo, que són poc més que quatre casetes. El meu primer record del lloc és de quan tenia 4 anys. Quan veníem a l’estiu de vacances havíem de baixar per un camí de cabres. Per a mi era com assolir un altre món, on la gent vivia sotmesa a la naturalesa, acceptant humilment com eren de petits davant seu. Aquesta actitud vital sempre em va marcar.

Va passar 10 anys vivint al Marroc i ara s’ha instal·lat a Galícia. ¿Sent que ha tornat a casa?
Un cineasta sempre està fora. Som estrangers, ‘outsiders’. El cine ens serveix una mica per adaptar-nos, per desfer aquest camí d’inadaptació i conèixer-nos a nosaltres mateixos. I per demanar amor. Madurar consisteix a entendre que no fa falta fer pel·lícules per tenir aquest amor.

¿Significa això que, quan assoleixi la maduresa, deixarà el cine?
El meu projecte vital està relacionat amb el desenvolupament rural de l’àrea que apareix en la pel·lícula. Em vull ocupar d’això. Les pel·lícules de vegades em fan sentir com un nen que juga amb cotxets. Crec que fer una pel·lícula ha d’afectar; jo no sé fer-les amb comoditat. I això, d’altra banda, cansa. I no vull continuar rodant un cop ja estigui cansat. Quan les meves pel·lícules responguin menys a una necessitat personal, seran menys viscerals, tindran menys veritat.