LA 72a EDICIÓ DEL FESTIVAL DE CANES

Nicolas Winding Refn també brilla en 'streaming'

El director de 'Drive' presenta a Cannes dos episodis de 'Too old to die young', la sèrie que ha realitzat per a Amazon

zentauroepp48207957 director nicolas winding refn poses for photographers at the190518193925

zentauroepp48207957 director nicolas winding refn poses for photographers at the190518193925 / Vianney Le Caer

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

La televisió és un mitjà al qual els cineastes solen recórrer quan volen disposar de més metratge per explicar les seves històries, i per tant sembla menys atractiu per a autors comNicolas Winding Refn, el cine del qual privilegia l’experimentació formal. I no obstant, allà era el danès ahir, aCannes, presentant la ficció criminal de 13 hores repartides en 10 episodis que ha dirigit per a Amazon Prime Video. I tot i que resulta impossible treure conclusions sobre‘Too old to die young’exclusivament a partir dels únics dos episodis projectats aquí –per algun motiu, el 4 i el 5 en lloc de l’1 i el 2–, els seus 138 minuts deixen clar que a Refn continuen interessant-li els personatges moralment qüestionables, el ritme narratiu comatós, els esclats d’ultraviolència i els paisatges urbans nocturns fumats de neó.

“Recordo que, quan estava rodant The neon demon, Netflix estava començant a tenir molt èxit desenvolupant continguts originals, i tot el món m’aconsellava que fes televisió”, recordava avui el director, convertit en autor de talla internacional després de presentar ‘Drive’ (2011) en aquest mateix festival. “Jo no veig la tele, però vaig sentir curiositat per la nova forma de comunicació amb l’espectador que les sèries estrenades a les plataformes de vídeo sota demanda representen”. En tot cas, ell considera que‘Too old to die young’no és una sèrie sinó una pel·lícula extraordinàriament llarga. “I creada per a l’streaming, que sens dubte és el futur”. 

En el centre de la seva narració se situa un detectiu de Los Angeles que fa hores extra com a assassí a sou –al qual l’actor Miles Teller dota de prou hieratisme per fer que el conductor al qual Ryan Gosling va encarnar a ‘Drive’ sembli un còmic–, i que transita per un submon criminal poblat per mafiosos russos, yakuzes i pornògrafs depravats.

El metratge estrenat a Cannes inclou algunes escenes que es compten entre el millor de la filmografia de Refn, però també posseeix tots elstics estilísticsque l’han convertit en un dels cineastes més divisius del panorama actual. En tot cas, fins i tot els seus més rabiosos detractors reconeixeran –o almenys haurien de fer-ho– el seu ull únic per enquadrar i compondre imatges, i per omplir-les amb exquisitat de color.

Silbo de la Gomera

Notícies relacionades

Amb la seva tercera pel·lícula, el ‘thriller’ ‘Black coal’ (2014), Diao Yinan va ser assenyalat com un dels cineastes xinesos més importants de l’actualitat; amb la quarta demostra que no hi havia res d’exagerat en aquesta reacció. Primer dels títols aspirants a la Palma d’Or presentats ahir,‘The wild goose lake’acompanya un gàngster que s’alia amb una prostituta mentre fuig tant dels qui tracten de posar-lo entre reixes com dels qui tracten de bescanviar-lo viu o mort per una recompensa. En el procés, Diao teixeix una intriga de combustió lenta puntuada per moments de violència sovint estilitzada, i en el procés ens endinsa en un món en el qual tots enganyen i en el qual sempre sembla haver-hi un parell d’ulls vigilant; un món molt fosc tot i que bellament il·luminat pels neons i les fogonades dels trets.

De la tercera ficció sobre el món del crim de la jornada, ‘Gomera’ –també presentada a concurs–, és la primera pel·lícula purament de gènere de Corneliu Porumboiu, però ningú que conegui el cine del romanès se sorprendrà al llegir que això no li impedeix ser cine absolutament personal. Situada majorment entre Bucarest i l’illa canària que li dona títol, se serveix de les convencions del gènere –el ninot, la femme fatale, els dolents dolentíssims–, per crear un trencaclosques que inclou peces com pel·lícules de John Wayne i referències burletes a ‘Psicosis’, recepcionistes d’hotel aficionats a l’òpera, el cineasta mallorquíAgustí Villarongaa la pell d’un brivall filòsof i, en el centre de tot això, un llenguatge xiulat inventat pels guanxes per comunicar-se a través de barrancs. El resultat és més un joc que una intriga, i és francament divertit.