Ken Loach regurgita la seva ràbia anticapitalista a Cannes

Un dels motius de l’èxit del menjar ràpid, al marge de l’òbvia velocitat que imprimeix al procés d’omplir l’estómac, és que mai defrauda; qui es menja un quart de lliura amb formatge ho fa amb la seguretat que tindrà exactament el mateix gust que l’últim que es va menjar, i exactament igual que el següent que es menjarà. Les pel·lícules de Ken Loach són com quarts de lliura amb formatge, i no tant per la rapidesa amb què les fa –que també: n’ha dirigit 14 en aquest segle, i això que està a punt de complir 83 anys– com per la gran semblança de les unes amb les altres, pels temes que toquen i pels recursos que manegen. I sembla clar que aquesta és una de les raons del seu èxit, el secret que li ha permès guanyar dues Palmes d’Or deCannes, de moment.

La pel·lícula amb la qual aquest any aspira al tercer d’aquests guardons –i amb la qual ja suma 14 presències en la competició d’aquest certamen– es diu‘Sorry we missed you’, i en efecte el britànic torna a parlar dels abusos patits per la classe obrera en mans del capitalisme, i per a això recorre al sentimentalisme explícit i al maniqueisme dramàtic típics en les històries que fa dues dècades que explica a mitges amb el guionista Paul Laverty.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

En concret, la que Loach ha definit com l’última pel·lícula de la seva carrera –tot i que no se li ha de fer gaire cas: ja va dir que es retirava després de presentar ‘Jimmy’s Hall’ (2014)– narra la història d’un home que s’incorpora com a repartidor autònom en una empresa de paqueteria amb l’esperança de treure la família de les serioses dificultats econòmiques en què es troba, mentre la seva dona guanya una misèria com a cuidadora ‘freelance’ d'avis i discapacitats. El periple de la parella és el vehicle a bord del qual la pel·lícula lamenti un sistema econòmic que obliga la gent a endeutar-se per treballar i a renunciar tant a tot el seu temps lliure com a qualsevol prestació social i fins i tot a la possibilitat d’anar al bany durant la jornada laboral. I, ja que hi són, Loach i Laverty aprofiten perqueixar-se del sistema sanitari britànic, l’assetjament escolar, la falta de perspectives de futur per a la joventut i fins i tot els problemes d’aparcament.

Moltes penúries

Com de costum, per articular aquests temes no ho fan amb subtileses: converteixen els personatges en titelles d’un destí cruel i, arribat el moment, els fan prendre decisions estúpides per avivar el drama; així mateix, els concedeixen l’ús de la paraula perquè s’expliquin entre si i de retruc a nosaltres els detalls de les seves penúries laborals, les seves tristes perspectives de futur i la magnitud de la seva desesperació. “Mai hauria pensat que la meva vida seria tan dura”, diu un personatge. “Tinc ganes de plorar durant una setmana”, contesta un altre. De fet, la majoria d’ells ploren de forma copiosa en algun moment de la pel·lícula, i a estones simultàniament. I, al veure’ls, molts espectadors també tindran la necessitat de deixar anar la llàgrima. Però que ningú es confongui: igual com els quarts de lliura no són un aliment recomanable malgrat que proporcionin un gust agradable al paladar, que les pel·lícules de Ken Loach siguin molt efectives a l’hora de deixar-nos literalment fets pols no significa necessàriament que siguin bones.