El pes mort dels vius

¿Com s’hauria d’explicar el buit, el que queda, les restes del naufragi? ¿De quina manera un escriptor podria donar compte del pes que deixen els morts per als vius? ¿Com anomenar l’absència? ¿Quins significats convoca la vellesa? ¿Quant dels morts queda als seus objectes quotidians? ¿Quin paper, si és possible, hauria de jugar en tot això la malenconia pel definitivament perdut? ¿És literàriament possible anomenar l’interstici que connecta la vida i la mort, la presència del que no hi és i d’allò que està latent? ¿Existeix un llenguatge per a la mort? ¿És el desassossec una interrogació metafísica mortífera?

Després d’aquell llibre portentós que va ser 'Anatomía de la memoria' (2014), que aquí vam aplaudir ben fort,'Anatomía de la memoria' Eduardo Ruiz Sosa (Culiacán, Mèxic, 1983) torna sobre aquells meandres que ara converteixen "la memòria d’una incompleta felicitat” en aquelles preguntes que en 'Cuántos de los tuyos han muerto’ es formulen amb una sobrietat estilística més que notable, que ja és marca de la casa. Ruiz Sosa continua cartografiant un mapa de les emocions íntimes amb un llenguatge situat en el vòrtex d’una esplendor mesurada, però poderosíssima. I una tendència continuada pel feliç aforisme: "... pensar en la ceguesa com en una manera de veure l’invisible del món".

Text especular

Els 11 contes que componen aquest llibre poden llegir-se com un sol conte. Noteu l’ordre intern que vist en el seu conjunt situa el lector en una mena de text especular i de contínues arestes que configura un espai on un conte troba la seva configuració més completa –i més complexa– en la lectura d’un altre. D’aquesta manera es facilita la construcció mental d’un llibre com si fos una caixa de ressonància. I això perquè tant aquella primera novel·la com aquest llibre de contes poden ser llegits com un text de llarg alè poètic. Passa perquè en aquella primera novel·la com en aquest llibre de contes la vida que s’hi conta, allò que Ruiz Sosa anomena "l’experiència", és en una altra part.

La vellesa, els records o la mort configuren els intersticis dels “fets” que sovint se situen en un espai d’estranyament, l’escriptura convertida en “la consistència del passat com una premonició mai dita”. Aquests contes són capaços de reformular la “varietat del que s’ha perdut” dilatant el temps intern de la narració i disseminant, per aconseguir-ho, una fecunda imatgeria continuada pel perdut i es llegeixen com un misteri que sempre està latent, una mena d’esdeveniment estrany que es configura gràcies a estructures recurrents, dobles sentits, evocacions i analogies que proven de dir que “la mort domestica”, que no es pot viure una vida “al marge de la mort”.

Sobreviu en aquest llibre una experiència que té a veure amb el que s’abandona, amb allò que sembla perdut irremeiablement, una mena d’inèrcia constant per assolir el temps exacte en què l’absència es configura com un espai en el qual no “hi ha salvació possible, com si la falta fos indispensable en la mort, al cos del que s’ha perdut som el que s’emmalalteix i fa falta".

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

.‏