Jacques Audiard: «Trobava a faltar un 'western' en què s'orinés i es vomités»

Ha dedicat la seva carrera a explorar diferents gèneres –el drama bèl·lic a ‘Un héroe muy discreto’, el ‘thriller’ a ‘Lee mis labios’, el cine carcerari a ‘Un profeta’, el melodrama a ‘De rovell i d’os’–, ampliant els límits de les seves convencions i defugint el simple pastitx. Torna a fer-ho a ‘Los hermanos Sisters’, una pel·lícula magnífica que suposa la seva primera incursió al ‘western’.

Vostè mai abans havia rodat un ‘western’. ¿Quin ha sigut tradicionalment la seva relació amb el gènere?

Per ser sincers, mai em va interessar. Els ‘westerns’ de la primera època, sovint protagonitzats per ‘cowboys’ de gallet fàcil i virilitat pròpia d’un nen de 12 anys, em semblen una mica ridículs. Em semblen més valuosos alguns dels que es van rodar des de finals dels anys 50, com ‘Rio Bravo’ (1959), ‘El hombre que mató a Liberty Balance’ (1962) o ‘Petit gran home’ (1970). És a dir, el ‘western’ només m’agrada quan és autocrític. Quan té una actitud romàntica davant la història i davant el genocidi dels nadius americans, em provoca rebuig. 

En tot cas, hi haurà qui diu que un ‘western’ encaixa com un guant en la seva filmografia. A vostè sempre se l’ha considerat com un dels cineastes francesos més americanitzats...

Ho sé, i no ho entenc. Sempre em va interessar més el Nou Cine Alemany que el Nou Hollywood. I de nen els meus models cinematogràfics eren Marcelo Mastroianni i Jean-Louis Trintignant. Em van ensenyar molt sobre com comportar-me amb les noies. ¿Què podia haver après de John Wayne, a més de com muntar a cavall?

¿Creu que aquest desinterès al gènere pot haver-li resultat útil a l’hora de rodar ‘Los hermanos Sisters’?

Sí. En cap moment vaig sentir que la meva pel·lícula hagués de mostrar respecte a altres pel·lícules del Far West o contribuir a la mitologia del ‘western’. Vaig anar al meu aire. I em va interessar introduir allò quotidià en un gènere que viu de l’estilització. Trobava a faltar una pel·lícula del Far West que mostrés els personatges raspallant-se les dents, orinant, defecant, vomitant i masturbant-se. I que els mostrés sent vulnerables, i tenint somnis i remordiments, i plorant per la mort del seu cavall.

En tot cas, la pel·lícula parla del conflicte entre la civilització i la barbàrie, que és un tema clàssic del ‘western’...

Sí, però en general el gènere sempre ha vinculat el progrés a la conquesta de territoris i l’arribada del tren. I no podem oblidar que a mitjans del segle XIX el ‘Manifest Comunista’ acabava de ser publicat, i a tot Europa hi va haver moviments que van promoure idees alternatives de societat, com els saintsimonians, o els proudhonians, o els anarquistes i els utopistes. I els immigrants van portar aquestes idees al Nou Món, i van crear-hi moltes comunitats noves. I això és essencial per entendre el canvi que va tenir lloc en aquella època, quan els habitants del Far West es van adonar que no podien continuar matant-se entre ells, perquè si no aquela civilització no sobreviuria. Crec que allà hi ha una lliçó molt valuosa per al món actual tant en l’aspecte politicomilitar com en el mediambiental.

Va rodar la pel·lícula a llocs com Pamplona, Navarra i Romania. ¿Per què no als Estats Unidos?

Els paisatges nord-americans ja han aparegut a moltes pel·lícules. I no tenia cap interès a fer una pel·lícula americana. La gent pensa que el somni de qualsevol director europeu és conquerir Amèrica, però no és cert. L’únic que m’atreia era col·laborar amb actors nord-americans.

¿Què en va descobrir, d’ells?

Que juguen en una altra lliga. Saben perfectament com col·locar-se en relació amb la càmera, i s’interessen moltíssim per la psicologia del personatge. Res els espanta, i són molt més treballadors. En comparació, els actors europeus són una mica ganduls.

Abans de començar a rodar va demanar consell a Ethan Coen. ¿N’hi va donar algun?

Sí, li vaig preguntar què era el més difícil a l’hora de rodar un ‘western’. Em va contestar amb una sola paraula: “Cavalls”. I tenia raó. Vaig necessitar tres cavalls per a cada actor, i cada un d’ells exigia una cura increïble. Calia controlar fins i tot la temperatura de l’aigua que bevien. Els més vells només podien treballar un parell d’hores al dia. Durant el rodatge vaig estar a punt d’entrar en pànic per culpa seva. D’altra banda, he après que el pànic em resulta molt inspirador. ‘Dheepan’ és la pel·lícula que més em va costar rodar en tota la meva carrera, i vaig acabar guanyant la Palma d’Or gràcies a ella.

¿Com se sent per aquell premi?

Un orgull enorme, és clar. Tot i que mai més faci cap altra pel·lícula, aquest honor no me’l treu ningú.

Notícies relacionades

'Los hermanos Sisters': el 'western' no mor mai

'Los hermanos Sisters': la reinvenció de l'Oest

És una mica aviat per pensar en retirar-se.

No tinc intenció de fer-ho, però no soc gaire optimista respecte al cine. D’una banda, Netflix no m’agrada gens. Alguna vegada he entrat a la seva plataforma i em fa la sensació que tracten les pel·lícules com si fossin productes de supermercat. A més, sento que el cine comercial està estancat. L’últim director que va intentar transgredir és David Lynch.