De l'adopció i el vincle matern

Jeanne Herry va començar a visitar platós de cine des que era petita. S’hi sentia còmoda, com a casa. És filla de l’actriu Miou Miou i del cantant Julien Clerc i assegura que la seva formació emocional va estar lligada des del primer moment al cine i la literatura. Quan era molt jove va intentar dedicar-se a la interpretació, però es va adonar que li agradava més veure treballar els actors i es va posar rere la càmera.

‘En buenas manos’ és la seva segona pel·lícula com a directora i s’ha convertit en un autèntic fenomen a França, on l’han vista més de 800.000 espectadors i ha acumulat set nominacions als premis César. Públic i crítica entregats a una d’aquestes pel·lícules que exemplifiquen a la perfecció aquesta tradició del cine social francès que ens acosta a una realitat i s’encarrega d’inspeccionar-la des de dins, donant-nos a conèixer tots els seus racons, les seves llums i les seves ombres i reflexionant, alhora, sobre el món en què vivim.

La vida interior dels nens

En aquest cas, l’objecte d’estudi és el sistema d’adopció francès i la particularitat que es pot donar a llum de forma anònima. La directora es va centrar en la regió de Bretanya, que ha implantat un protocol d’actuació molt exhaustiu per cobrir totes les necessitats dels més petits.

“Una amiga meva va adoptar un recent nascut i vaig començar a preguntar-me quin havia sigut el seu viatge, des dels braços de la seva mare biològica fins als de la seva mare adoptiva”, explica Herry a EL PERIÓDICO. “Quan em vaig posar a investigar em va commoure la forma tan lògica en què tot estava organitzat. Al principi els orfes nounats es mantenien en centres estatals especials, però es van adonar que amb una sola referència es desenvolupaven més ràpidament, així que es va optar pels assistents familiars particulars. Em va impressionar com parlaven als nadons, com els explicaven tot com si fossin adults i com responien ells. Mai havia sigut conscient de la vida interior que tenen els petits, i això que soc mare de dos”.

La pel·lícula mostra tots els passos del procés, des de l’infantament a la nova llar, passant pels serveis socials (Sandrinne Kiberlain), el pare d’acollida (Gilles Lellouche) fins a arribar a la figura de la nova mare (Élodie Bouchez) i tota la lluita personal que l’ha portat fins allà.

Sense estigmes

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Herry volia parlar del que significa la maternitat, de l’absència o la necessitat de vincles. I volia fer una pel·lícula en la qual no es jutgessin les decisions, en la qual es respectés cadascuna de les parts. “L’Estat ja no acusa una dona que no vol fer-se responsable del seu fill ni l’obliga a fer-ho. Ja no es troben tan estigmatitzades, hi ha un sistema que les empara, i potser per això ja no existeixen casos d’abandonaments a les esglésies o a les escombraries”.

Conscientment ha volgut explicar una cosa positiva entorn d’un col·lectiu que funciona. “Podria haver tret les seves errades, però en aquest cas, ¿de què serveix? Ho estan fent tan bé sense penjar-se medalles que és necessari narrar de tant en tant des de l’empatia i no des de la crítica i el cinisme”.